Tan sols un horitzó per viure...

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
_______________________________________________________________________________________

Dimarts 20 de gener de 2009,

Aquest vespre, vull compartir una cançó escrita ja fa molts anys, però, com passa amb les bones cançons, no entén de modes i mai deixa de sonar.

És rabiosa actualitat...



How many roads must a man walk dawn
before you call him a man?
Yes, 'n' how many seas must a white dove sail
before she sleeps in the sand?
Yes, 'n' how many times must the cannon balls fly
before they're forever banned?

The answer my friend, is blowin' in the wind,
the answer is blowin' in the wind.

How many years can a mountain exist
before it's washed to the sea?
Yes, 'n' how many years can some people exist
before they're allowed to be free?
Yes, 'n' how many times can a man turn this head
pretending he just doesn't see?

The answer my friend, is blowin' in the wind,
the answer is blowin' in the wind.

How many times must a man look up
before he can see the sky?
Yes, 'n' how many ears must one man have
before he can hear people cry?
Yes, 'n' how many deaths will it take till the knows
that too many people have died?

The answer my friend, is blowin' in the wind,
the answer is blowin' in the wind.

Bob Dylan
Blowin' in the wind

Dijous 15 de gener de 2009,

Entremig dels dos examens que tinc aquest mes, trobo una mica de temps per tornar a escriure al blog...

L'any nou ens ha dut la recrudescència del conflicte a l'Orient Mitjà. L'estat d'Israel ha decidit ocupar militarment la franja de Gaza - territori ocupat per Israel des de la guerra dels Sis Dies, l'any 1967-, declarant obertament la guerra a les milícies de Hamas, segons diuen, en resposta a l'enviament de coets a territori hebreu per aquestes milícies.

Més enllà d'aquests fets i del gran horror que provoca, caldria reflexionar sobre els motius que porten a que la situació actual sigui la que és. Com en totes les coses, no n'hi ha prou en demanar que cessi el conflicte, en treves fictícies. No n'hi ha prou en tirar aigua sobre les flames. Cal apagar l'arrel del conflicte, cal apagar el foc que alimenta les flames. Sinó, el que fem -el que fan-, es fer eternament de bombers, tot esperant que l'espurna es torni a encendre de nou.

Guerres de religió? Guerres econòmiques? Les fronteres, amb el temps, es difuminen. Interessos econòmics sovint es disfressen amb el nom de Déu. L'Orient Mitjà, la terra que ha vist néixer a les tres religions amb més adeptes del món, és una zona en permanent conflicte. Sembla que no hi hagi espai per a tots. La ràbia i la impotència que veiem a les cares de l'horror estan justificades, i fins que no s'ataqui l'arrel del mal no hi haurà solució a llarg termini. L'arrel del mal no té nom de cap país ni de cap religió. L'arrel del mal es diu pobresa, es diu deseperança i dignitat oblidada, es diu absència de futur. A Gaza, a Darfur, a Txexènia i un llarg i oblidat etcètera... Cal garantir un futur a totes aquestes persones, cal retornar-lis la dignitat inherent a la condició humana i una seguretat a la seva existència. Un cop tothom es senti persona, tothom es senti igual a l'altre independentment de la religió que professi, que es respecti la diferència i la diversitat, podrem deixar el fanatisme enrera i podrem parlar de convivència, podrem parlar de pau.

Pau... que fàcil i que complicat alhora, oi?
La utopia és possible...

És possible?

Dilluns 12 de gener de 2009,

Inici d'any és sinònim d'una nova Campanya Mà Oberta. Enguany hem recollit més de 20.000 ampolles!

Seguim somniant...

Dilluns 22 de desembre de 2008,

El cap de setmana abans de festes, a l'Associació fem la nostra sortida de Nadal: La capgrossada nadalenca. Aquest any, si no vaig errat, hem viscut la seva sisena edició a Sant Feliu de Buixalleu, a l'altre cara del Montseny.
M'encanta aquesta sortida. Els animadors i animadores la sentim especialment per el fet que és la única sortida que fem totes les branques juntes, exceptuant la trobada familiar. El caliu, i més encara tenint el Nadal com a motor i guia, és únic. Veure compartir plegats els més grans i els més petits és quelcom màgic i entranyable.
Hem viscut plegats moments per a tot: moments per riure i més riure, per jugar i compartir, per menjar com trujes, per emocionar-se, per cantar i ballar, per amic invisibles que arriben ben endins d'un mateix, per descobrir plegats l'autèntic sentit del Nadal, per sentir-lo i portar-lo dins nostre...

Que cada dia sigui Nadal als votres, als nostres, cors.

Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos
unes bones festes de Nadal i un feliç any nou!

Dijous 18 de desembre de 2008,



De quan vaig estar a Suècia, recordo que a molts súpers no et donaven bosses de plàstic quan feies la compra. Per defecte, et donaven les tipíques bosses de paper marró o no et donaven res, si per exemple, anaves amb el carret o amb el cistell. Si volies bosses, que n'hi havien, les havies de demanar i pagar.

En els últims dies, s'ha reobert el debat sobre si s'haurien de fer pagar les bosses de plàstic dels súpers i comerços o no. Jo, la veritat, sóc partidari d'una opció més dràstica i, crec, més efectiva: prohibir-ne la distribució.

Certament les bosses de plàstic són una opció gens sostenible. Més o menys, es destina un 4% del petroli a la indústria del plàstic i alguns d'aquests plàstics triguen 400 anys a degradar-se. Tenim moltes altres opcions: Anar a la compra amb carretó, bosses de paper i cartró, de tela... Com heu pogut comprovar, en alguns comerços no alimentaris donen bosses de paper-cartró o de tela. Perquè no als súpers? Ens estalviariem el consum de milions i milions de bosses de plàstic contaminants i gens atractives visualment.

Gravar el seu consum tampoc em sembla una bona solució a llarg plaç. Cert que és molt millor això que el lliure consum actual, però canviar la mentalitat de la gran massa de gent és molt difícil i crec que igualment s'utilitzarien. Per això, proposo la prohibició d'ús. Crec que al cap d'un temps, tothom s'hi haurà acostumat. Què la gent les reutilitza per posar-hi les escombraries? Sí. Però la inmensa majoria de les bosses acaben a la incineradora, a l'abocador, surant a l'aigua del mar o embrutant camins i boscos.

Cal utilizar opcions més sostenibles i menys contaminants. Cal adquirir-ne la cultura. Ens hi juguem un món més habitable en un futur no tan llunyà com tothom vol pensar.

Per un món lliure de bosses de plàstic.

Divendres 12 de desembre de 2008,

Fa poques setmanes deia alguna cosa sobre la guerra que es viu a la zona dels Grans Llacs, al cor de l'Àfrica negra. En aquell moment, desconeixia totalment l'existència d'un preuat mineral anomenat "coltan", peça important del motor que alimenta el conflicte. Aquest mineral, molt rar, és bàsic per construir peçes electròniques com ara telèfons mòbils, ordinadors o reproductors d'àudio.

Doncs bè, en aquella zona existeixen el 80% de les reserves mundials d'aquest mineral. L'explotació i control d'aquestes reserves és quelcom que ningú vol deixar perdre. Pel mig hi ha els governs corruptes de la regió, militars, multinacionals mineres, traficants d'armes i de persones, interessos occidentals, explotadors varis i vés a saber qui més!

Si voleu aprofundir en el tema, us deixo una pàgina interessant tot i que està una mica desactualitzada: http://latinoamericana.org/2003/textos/castellano/Coltan.htm

Un proverbi dels Wolof del Senegal diu que l'home és el remei de l'home. Potser ja començaria a ser hora de posar-s'hi, no creus? Una mica més d'humanitat, si us plau...

Dimarts 9 de desembre de 2008,

Dijous 27 de novembre de 2008,

Diumenge 23 de novembre de 2008,

Amb 25 anys, R. ha superat ja la meitat de la seva vida segons les estadístiques de l'esperança de vida al seu país. Amb la seva àmplia família, ha viscut tota la seva vida en un petit llogaret situat a prop de la frontera amb Etiopia. Un dia, no fa gaire, va decidir marxar a la ciutat escoltant els cants de sirena que arribaven de les ciutats costaneres, cansat de viure en la misèria més absoluta.
Segons les veus que arribaven de l'est, hi havia gent, gent com ell, que tenia cases luxoses, diverses dones i diners per fer el que volgués. R. no s'ho acabava de creure i volia veure-ho amb els seus propis ulls. Així doncs, va acomiadar-se de la seva família amb la promesa ferma de tornar un dia amb prou diners per convertir-se en l'home més ric i important del poble.

Eyl va ser el seu destí. En aquesta ciutat, convertida en el major cau dels pirates que solquen les aigües del golf d'Aden, hi proliferen sumptuoses cases, restaurants i negocis. Cotxes i tot terrenys d'alta gamma viatgen per els seus carrers mentre els ocupants d'aquests vehicles utilitzen ordinadors portàtils i mòbils d'última generació. R. al veure tot això, va descobrir el filó de la pirateria, un filó que dóna tants ingressos als somalís com una altra activitat tant o més honrada: el tràfic d'armes.
Sense pensar-s'ho, va entrar en aquest món. Ell, a l'igual que molts somalís, veu que és la única opció que té per no morir de gana. Qui sap? Potser és planteja que és una opció reprobable i poc honrada però el budell buit i el record del seu poble poden més que uns principis que flaquejen. Sap que fent aquest treball potser morirà aviat o el faran presoner, però, certament, sap que està condemnat des del dia en que va néixer. Ara, té el cel a tocar.

Somàlia, el seu "país", és una negació mateixa. Seria més encertat dir que no existeix com a tal, ja que el govern és tan feble que amb prou feines controla la capital, Mogadiscio. Extremistes islàmics controlen una part del país -Fa poc, en una notícia apareguda als diaris, van lapidar una pobre dona a la que havien violat repetidament acusada d'adulteri-, i on també els clans tribals imposen la seva llei amb fusells semiautomàtics. No hi ha res. Res.

R. té avui el seu "baptisme". És un cop molt important que requereix molts homes i molta coordinació. Ell és l'últim que cobrarà però està feliç pensant en quin mòbil es comprarà i en quantes dones podrà tenir amb tants diners. Ja hi són. Avui segrestaran un superpetroler anomenat "Sirius Star" per el que el seu senyor pensa demanar 20 milions de dòlars de rescat. Amb sort els cobraran i part de la glòria anirà per a ell. Som-hi... a l'abordatge!

Diumenge 16 de novembre de 2008,

Cansat, torno a casa després d'una nova trobada formativa a Llinars, una segona casa per a mi i per a molts animadors i animadores. Però també, cal dir-ho, em sento cansat per el ritme vital de les últimes setmanes.

Torno content de parlar de nou amb gent a la que feia temps que no veia. De posar-me al dia amb molts d'ells i elles. Content de tenir encara ganes d'aprendre coses noves. Content de les converses i dels riures nocturns. Content, molt content, de poder veure a la trobada forces animadors i animadores que jo he tingut com a "nens o nenes". El futur és seu de la mateixa manera que ho és dels infants que ara eduquen. És curiòs veure com evoluciona la relació i el tracte amb aquests joves... Si algú que llegeix aquestes ratlles també es troba o s'ha trobat algun cop en aquesta situació, sabrà molt bé de que parlo.

Amb tot, també m'he sentit estrany en algun moment. Tot i que crec i sento que no ho sóc -vagi això per endavant-, m'he sentit gran? Potser no és la paraula exacta, però si sentir una estranya sensació al veure com cada any hi ha menys gent amb la que vaig començar. De totes maneres, crec que el concepte "gran" és en certa manera relatiu. Una persona pot ser adulta, parlant en termes de maduresa, o ser "gran" així classificada segons l'edat que tingui, i ser jove d'esperit. És més, crec que així ha de ser: l'esperit sempre jove. Perquè com deia Martí i Pol... Només viu qui pregunta.

Dimarts 11 de novembre de 2008,

Després de 70 entrades al blog, em decideixo a canviar la seva imatge. Almenys ara es llegirà una mica millor, oi?

Espero que us agradi...

Salut!

Dilluns 10 de novembre de 2008,

Trencant una miqueta el pacte que tenia fet amb mi mateix de no parlar gaire sobre política, crec que l'ocasió de veure per primer cop un negre al seient més cobejat del món, bé s'ho mereix.

Deixant de banda si realment la victòria d'Obama suposarà un canvi, més o menys acusat, de les polítiques dels Estats Units -Que crec que no-, considero que la seva presidència és un signe inequívoc que un nou mur ha caigut. És d'un gran simbolisme el fet que un negre mestís sigui president del país més poderòs del món, i signe d'esperança perquè un dia tots els éssers humans siguin considerats per un igual deixant de banda una cosa tan banal com el color de la pell. El camí iniciat fa molts anys per Jackie Robinson, Rosa Parks, Luther King i tants homes i dones anònims, ha donat un pas important -només cal veure les emotives reaccions de la comunitat negra a la victòria d'Obama- que no final. El camí per la igualtat de drets, no en llibres ni lleis sinó en el món tangible, en el dia a dia, en el sentir de la gent, segueix endavant.

Parlant sobre les seves possibles polítiques, la cosa ja no està tan clara. Si be és cert que ideològicament és molt millor per al món i per a tothom un president demòcrata -ja sigui blanc o negre- que un republicà neoconservador, les similituds en les seves polítiques crec que són més fortes que les seves diferències. La cara és diferent però el nucli dur segueix i seguirà tenint la clau de totes les decisions importants. Caldrà donar un temps a Obama per veure com sap moure's entre tot això i perquè mostri les seves cartes. Caldrà veure què vol fer i què li deixen fer. Sóc força escèptic en aquest punt...

De totes maneres, per poc bé que faci les coses, no hi ha dubte que la seva figura passarà a ser un mite entre els nord-americans, de la mateixa manera que un dia van elevar a Lincoln, Roosvelt i J.F. Kennedy.

Diumenge 2 de novembre de 2008,

La història de la humanitat no deixa de reviure el passat amb nous actors...

A Ruanda i Burundi va haver-hi l'any 1994 el major genocidi dels últims temps. Diria que el més gran genocidi des de l'Holocaust nazi. Aquell any, en uns dies de foscor, van morir quasi un milió de tutsis i hutus moderats a mans d'hutus radicals (A l'Àfrica, el concepte de país és molt més relatiu que als països industrialitzats, ja que el que prima és la pertenença a una tribu o a un grup ètnic concret).
L'any 1990, la situació de repressió sobre els tutsis, porta a les milícies armades del FPR -Front Patriòtic Ruandès- a envair Ruanda (de majoria hutu) des de Burundi (de majoria tutsi). Aquesta situació va obligar hutus i tutsis a negociar una sortida a un conflicte mil·lenari entre les dues tribus que ja havia deixat milers de morts. El FPR tenia el suport discret de Gran Bretanya i dels Estats Units, mentre que França i Bèlgica -l'antiga potència colonial a la zona-, donaven suport al govern ruandès. El citat any 94, les milícies hutus es van llençar a matar tutsis en un genocidi d'enormes proporcions, mentre que el FPR va llençar-se a fer el mateix contra hutus. La reacció de la comunitat internacional va ser retirar els seus ciutadans i no intervindre en res, deixant que el genocidi es produís. Finalment, va reaccionar tard i malament, quan ja hi havien milers i milers de morts, víctimes d'accions directes i de les múltiples represalies sota el Sol africà.

Aquests dies és tímida notícia als mitjans de comunicació, els combats que tenen lloc al Congo, antigament anomenat Zaire, terra devastada durant molts anys per la seva pròpia guerra. Des de finals d'estiu, rebels tutsis amb el suport de Ruanda, lluiten aferrissadament contra l'exèrcit i tenen ja l'est del país sota el seu control. A part dels silenciosos i nombrosos morts i ferits que està provocant el conflicte, hi ha un quart de milió de persones desplaçades fugint de l'horror dels combats.
Amb tot, segons sembla, aquest cop la comunitat internacional està fent quelcom més que mirar-s'ho còmodament. Amb sort, les aigües dels Grans Llacs, aquesta zona africana densament poblada i amb una naturalesa exuberant, tornaran a fluir tranquil·les. Fins quan? Com deia Dylan, la resposta amic meu, només la sap el vent...

"El explorador había regresado junto a los suyos, que estaban ansiosos por saberlo todo acerca del Amazonas. Pero, ¿Cómo podía él expresar con palabras la sensación que había inundado su corazón cuando contempló aquellas flores de sobrecogedora belleza y escuchó los sonidos nocturnos de la selva?¿Cómo comunicar lo que sintió en su corazón cuando se dió cuenta del peligro de las fieras o cúando conducía su canoa por las inciertas aguas del río?
Y les dijo: -Id y descubridlo vosotros mismos. Nada puede sustituir al riesgo y a la experiencia personales-. Pero, para orientarles, les hizo un mapa del amazonas.
Ellos tomaron el mapa y lo colocaron en el ayuntamiento. Hicieron copias para cada uno. Y todo el que tenía una copia se consideraba un experto en el Amazonas, pues ¿no conocía acaso cada vuelta y cada recodo del río, y cómo de ancho y profundo era, y dónde había rápidos y dónde se hallaban las cascadas?
El explorador se lamentó toda su vida de haber hecho aquel mapa.
Habría sido preferible no haberlo hecho.

Anthony de Mello
El canto del pájaro
---

Som nosaltres exploradors/es?

Viure a través dels altres...
o viure amb i en els altres?

Aquests són dies de pluja. De primers freds i posar capes al llit. Dies que s'apaguen massa aviat. De classes, de feina i d'estudi. Dies per conèixer l'escola des de l'altre cantó del mirall. Per ser humans i veure humanitat. Dies de Cor Obert. De sortides i excursions passades per aigua. Dies de retrobaments. De guitarra. Dies sense rellotge. De castanyes. Dies per comprendre i entendre. D'acceptar i relativitzar. Dies de tendresa. De serenor. Dies de cançons. De Gossos. Dies de viure.

Dies de pluja,
dies de tardor.

Quan era petit, recordo que m'apassionaven els llibres d'animals. A casa, en tenia uns quants que sempre llegia i rellegia, i, de fet, encara en conservo alguns a la meva habitació.
El món dels animals sempre m'ha agradat, tot i que a casa no n'em tingut gaires: un canari i una tortuga quan era més petit i un acuari molt gran que encara conservem. Si algú o alguna de vosaltres té un acuari a casa, estarà d'acord amb mi en el fet que és molt relaxant contemplar la inmensa vida continguda dins quatre simples parets de vidre.

Fa uns dies va tenir lloc a Barcelona un congrés internacional de la UICN, la organització mundial per a la conservació de la naturalesa. Van fer-se públiques dades esfereïdores, com ara que més d'un 20% d'espècies de mamífers estan en risc de desaparèixer, o que 32% de les espècies d'amfibis estan amenaçades o ja extingides.
Aquesta organització elabora una llista d'espècies anomenada "Red List" que pot consultar-se per internet. En total, aquesta llista inclou 44.838 espècies, 16.928 de les quals (un 38%) estan amenaçades. D'aquestes, 3.246 tenen un risc extremadament gran d'extingir-se en estat salvatge.

Entre tots hauriem de lluitar per evitar, en la mesura del possible, que una espècie desapareixi per sempre de la Terra. Amb la desaparició d'una espècie marxa part del patrimoni d'aquest món. Cert és que potser la selecció natural juga, en alguns casos, una part d'aquesta partida, però queda encara més clar que la mà de l'home, aquesta mà que primer destrossa i després es pregunta el perquè, està darrera gran part d'aquesta problemàtica.

Algú va dir fa temps que quan un home mata a un tigre li diuen esport i que quan un tigre mata a un home li diuen ferocitat...No hi ha dubte que la bestialitat és humana.

Voldria parlar-te d'un fenòmen, si més no, curiós. Segur que estaràs d'acord amb mi en que hi ha una sèrie de cançons que han traspassat la tènue frontera que fa a una cançó perdurable en el temps i convertir-se en himne. Cançons que no coneixen edats ni generacions. Cançons que, sense voler-ho, formen part de l'imaginari popular d'una cultura. És aquest estrany fenòmen que no coneix lleis que l'expliquin, el que fa que cançons com el "Boig per tu" de Sau o per exemple el "Fent camí" dels Esquirols siguin totalment atemporals.

Avui voldria compartir amb tu una cançó que segur coneixes Una preciosa cançó que forma part d'aquest selecte grup de cançons que perduren en la memòria i que està més viva que mai... Mística de cristall...


Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Que tinguem sort
Lluís Llach

D'aquí un mes escàs, el dia 11 de novembre, es compliran 5 anys de la mort de Miquel Martí i Pol. Sense cap mena de dubte, un dels més grans poetes que ha donat casa nostra. Paraules que transpiren sentiment i puresa, senzilles, clares, plenes d'una humanitat que desborda, i que, a voltes, aclaparen.

Perquè com ell mateix diu en un dels seus poemes...

Aquells que no he estimat,
aquells que ni tan sols he conegut
han de servar de mi la part més pura.
Vosaltres, solitaris, que direu el meu nom
i trobareu la pau llegint els meus poemes.
Per a vosaltres escric
amb l'efusió d'un abraç de germà.
No m'estimeu per l'esforç que suposa.
Escriure per a vosaltres
és com repetir-se lentament
els versos d'un poema estimat.
Quan llegiu els meus llibres
hi trobareu la vostra pròpia veu,
la buidor elemental del vostre viure
que us omple les mans de vent.
No vulgueu penetrar-ne el sentit.
Isoleu-vos en íntims jardins
o en cambres silencioses
i pregueu amb les meves - les vostres- paraules
meravellosament vives i actuals.
Jo, llavors, em faré visible en totes les coses.

-VI-
Quinze poemes


Serveixin aquestes quatre ratlles de modest homenatge....

Tot està per fer, tot és possible.
Sempre.

Cap camí és fàcil,
tots ens plantegen reptes,
tots fan preguntes.



Cap temps,
cap temps es perd.

El dia decau lentament i els càlids raigs del Sol irradien serenitat a l'ànima que em pesa. Un univers de verds i blaus extasia els meus ulls tot contemplant l'horitzó infinit. Escolto. El silenci regnant només és trencat per un doll d'aigua que baixa ràpid a les ordres d'una gravetat que per moments no existeix. Em sento flotar, i, lentament, em difumino en la inmensitat d'una malenconia que ho envolta tot...

Aquest matí no he tingut molta cosa a fer. El fet és que no tenia uni, ja que els dimarts només tinc uns seminaris que fins a mitjans de trimestre no començaran. Així que, després de portar la meva àvia al centre de dia, he anat a esmorzar amb calma i a llegir el diari, per després anar a tafanejar una mica al Robafaves. M'encanta tafanejar al Robafaves...
Últimament, com bé sabreu, tots els diaris venen a dir el mateix, amb major o menor grau de sensacionalisme (normalment força elevat): Que si estem en una crisi ecònomica gegantina, que si el món no tornarà a ser el mateix que abans, que si el capitalisme allò, que si el capitalisme això... Tot ben tètric i depriment. Mentre llegia totes aquestes notícies i apurava el cafè amb llet, m'he proposat escriure alguna cosa sobre aquest tema al blog.
Si voleu que us sigui sincer, em sento força incapaç d'escriure sobre això. La veritat és que no hi entenc gaire, per no dir gens. Llegint les marejants xifres de milers de milions que van d'una banda a l'altre, que si ara s'acomiaden a no sé quants milers de treballadors... buff... em sento força insignificant. Només diré que crec que s'està veient que el capitalisme ferotge que domina l'economia mundial no funciona. No és gaire nou això, ja es veia a venir. Amb tot, sempre toca pagar els plats trencats als mateixos de sempre. Quan els de dalt es barallen, no són ells sinó els que estan per sota els qui reben. És la història que sempre es repeteix. En fi... misèries quotidianes. Un matí més.

Camins que et porten cap al desconegut, cap a la inmensitat d'una buidor essencial. Valor per endinsar-se dins d'un mateix i redescobrir qui ets, beure dels principis que et són arrel. Camins que no t'esperes i et sorprenen, o potser camins que no per el fet de ser coneguts i previsibles deixen de sorprendre't. Adaptar-se. Intentar adaptar-se. Canvi. Camins on es desdibuixa la frontera entre realitat i somni. Somni... El paper que juga l'idealisme de cadascú. Viure, no tan sols sobreviure. Déu.
Què vols de la vida? Què n'esperes? Què n'esperes de tu mateix? Què s'espera de tu? Surten neguits i pors, però també una gran força, una força vital que se't desperta al repetir-te qui ets. Certeses. La gran aventura de créixer i viure. Després de tot, el demà és imprevisible i desconegut, i això el fa màgic i, certament, especial.

Sona el primer acord de la tendresa...

Perquè, qui pot dir del cert quin camí l'apropa més al seu destí? Qui pot dir quina vida li és més adient i clara?

- Albert, sabes que voy a hacer esta noche?
- No lo sé... dime
- Esta noche me voy a ir a Lugo. Voy a coger el AVE en Llinars y voy a ir a Lugo para ver un poco cómo está todo por allá.
- A Lugo? Hombre... si te vas a Lugo no llegarás para desayunar.
- Si que llegaré, tranquilo! Ayer por la noche me fuí a Oviedo y cuando volví todos estábais durmiendo aún. No hice ruido.
- Ah! bien entonces... Que tengas buen viaje. Buenas noches... Hasta mañana.
- Buenas noches

Aquest diàleg, i com aquest mil més, absurd i tendre alhora, és un petita mostra de les màgiques vivències que vaig tenir la sort de reviure, aquest estiu, a les colònies del Nen Déu. Realment, és una experiència diferent i colpidora.
Aquestes colònies, tenen com a destinataris nens, nenes, joves i adults a partir d'uns 4-5 anys -al meu grup tenia en J.P, fumador compulsiu, que amb els seus 50 anys (o més) ha viscut totes les edicions de les colònies (26 amb la d'aquest estiu)-, amb un grau tremendament variable i divers de discapacitat.

Aquest any hi he disfrutat molt. Moltíssim. L'any passat, suposo que per la novetat, vaig trigar uns quants dies a situar-me i a trobar la forma de relacionar-me amb ells i elles. Aquest estiu, però, tot ha estat més fàcil des del primer dia. Encara que pugui semblar que no, reps molt més del que et podries arribar a imaginar. La realitat és que són unes persones extraodinariament humanes i agraïdes.
Amb tot, la feina és ingent i les hores de son s'acumulen. Gràcies al gran número de monitors i monitores de les colònies que dediquen voluntàriament una part del seu estiu, i en el cas d'alguns i algunes, gran part del seu temps de vacances de feina, es poden tirar endavant aquestes colònies i fer possible que aquests nens, joves i adults puguin viure una experiència tan enriquidora i, realment, ben diferent del que poden viure durant la resta de l'any.

Màgia... Jordi, Félix, Noé, Javi (el del diàleg de dalt), Juan, Alberto i Josep.

Hem tornat del país de mai més.
En queda el record perenne.

Després de pensar-hi durant forçes dies, he decidit tornar a engegar el bloc. Feia temps que el tenia parat, i, per dir-ho d'alguna manera, m'imposo a mi mateix tornar a escriure'l.

Som-hi...

Benvolguts amics i amigues,
tanco provisionalment la paradeta.

Prometo tornar-hi abans de les vacances d'estiu...

Molta força,
Molta llum...

Seguim fent camí.

Els humans, ja ho sabeu, som uns éssers curiosos i cap quadrats. Fa milers d'anys que campem per la Terra creient-nos que som els amos de tot i que el món ens pertany. Ens ha donat sempre igual el fet de compartir espai amb altres espècies animals i vegetals. Primer nosaltres i després ja veurem. En certa manera, és la llei evolutiva del més fort: Som l'espècie dominant.

Tot això seria un procediment més o menys lògic i normal si sobre la Terra encara dominessin els dinosaures, però no els humans en el temps actual. Els humans tenim (o hauriem de tenir) una capacitat que no té cap altre ésser viu: una intel·ligència desenvolupada. A diferència d'altres organismes, som capaços de predir les conseqüències dels nostres actes, raonar sobre el què fem, anticipar-nos, preocupar-nos per altres éssers humans - encara que visquin a milers de km. de nosaltres - i per altres espècies.

Que per què dic tot això? Doncs perquè després de tots els avenços socials, científics, tècnics... que ha patit la nostra espècie al llarg de la seva evolució, encara veiem a la Terra com un món infinit que podem explotar i explotar per al nostre únic benefici. Però a més, tampoc veiem que les nostres accions poden significar misèria i desolació per altres éssers humans.

Seguim sense utilitzar aquesta capacitat cerebral que tenim. Un exemple: Si ja hi havia gana al món utilitzant els terrenys de cultiu disponibles per a produir aliments (hi ha gana per una mala distribució dels recursos i productes i per especulació, però això és un altre tema), si ara utilitzem bona part d'aquests cultius per produir biocombustibles, doncs encara hi haurà més fam. És de calaix. Doncs bé, això és el que està passant actualment al món.

Certament, el canvi climàtic és un problema de magnitud gegantina i l'opció d'utilitzar fonts d'energia més netes, com els biocombustibles, podria ser un avenç en aquest sentit. Ara bé, el que no podem fer és produir biocombustibles a canvi de produir menjar. No podem alimentar-nos d'això. Hem d'aprofundir més en l'obtenció d'energies netes i renovables, com ara la solar, la eòlica o la geotèrmica, però no crec que l'opció dels biocombustibles sigui una molt bona opció, principalment per el fet que per obtenir-los, es necessita cultivar una ingent quantitat de terra, i tornem a la idea inicial que el nostre món és petit i no podem transformar-lo en un inmens camp de cultiu per al nostre profit.

Hem de buscar altres camins.


Aquesta tira còmica és excepcional...

Aquest cap de setmana he tornat a Les Avellanes per participar al fentcamí.com, la trobada entre monitors i monitores del CMS i de Fajmacor.
En vinc content. Han estat uns dies per desconectar una mica del ritme de ciutat i carregar les piles que estaven mig buides. A més, per a mi, tornar a Les Avellanes és sempre un gran al·licient. És impossible estar-hi i no contagiar-te de la pau i tranquil·litat que es respira.
Tot i que els monitors i monitores de Fajmacor erem majoria, ha estat molt interessant compartir aquesta trobada amb la gent del CMS. De veritat us ho dic.
La, per dir-ho d'alguna manera, tirantor que hi ha o hi ha hagut entre els dos moviments en algunes associacions és una cosa que mai he acabat d'entendre i, certament, em fa pena. És normal que hi hagi una certa rivalitat, sempre de manera sana, ja que som els dos moviments d'educació en el lleure que hi ha a les escoles maristes. Ara bè, sempre hem de ser conscients que tots dos, cadascú amb les seves particularitats, som germans que fem camí en el mateix vaixell i que anem al mateix port. Jo això ho tinc clar des del primer dia que vaig ser monitor.

Gràcies a aquesta trobada, he descobert alguns indrets magnífics dels voltants. La càlida naturalesa primaveral que hem tingut oportunitat de gaudir és realment encisadora.

Torno amb pau renovada.

Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc.

Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades envierinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assejar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veinat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deiuria sentor satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.

Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada.

La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veinat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.

Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre.

Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot manso i estemordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.

El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi.

Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.

Text extret del Costumari Català de Joan Amades
www.xtec.cat

Ara feia dies que no escrivia...

Perdoneu que tingui el blog una mica abandonat. No és per falta de ganes d'escriure sinó, més aviat, per falta de temps per a posar-m'hi amb calma. Tinc un parell d'escrits a mig fer però no trobo mai el moment d'acabar-los. Un dia d'aquests...

Són dies d'actualitat important. A casa nostra fa l'imprevisible temps de primavera (com ha de ser) i per fi sentim pluja (com també ha de ser), mentre s'obren nous fronts de la nostra guerra particular amb l'aigua com element en disputa. Us confesso que, fins fa uns mesos, no era conscient de la gran regulació i control que pateixen els nostres rius. Una munió de preses, pantans, dipòsits, canals... controlen fins a l'última gota del seu cabal. És una cosa que em sorprèn una mica.
Mentrestant, van sortint a la llum del dia les vergonyes dels Jocs. Menció especial per l'accidentat recorregut de la torxa olímpica. Què voleu que us digui... no em sap gens ni mica de greu.

Bon cap de setmana!

Martin Luther King tenia un somni. Un somni d'igualtat, de llibertat, de respecte. El somni de retrobar la dignitat oblidada.

Fa uns dies, es van complir els 40 anys de l'assassinat de Luther King a mans d'un sicari, i el seu somni segueix pendent. No hi ha dubte que s'ha avançat molt en aquests 40 anys, això ningú ho pot discutir, però encara queden molts deures a mig fer.

Un dia d'aquests vaig llegir algunes dades al diari que precisament mostren la gran desigualtat existent. Tres apunts només. Primer: l'índex de pobresa als EUA l'any 2006 és del 8,2% a la població blanca i del 24,3% a la població negra. Segon: Al 2006, el número de mares solteres entre la població blanca era del 26,6% i entre la població negra era del 70,7%. Tercer: als EUA, 1 de cada 106 homes blancs majors de 18 anys, està a la presó. En els homes negres majors de 18 anys, aquesta proporció és esfereïdora: 1 de cada 15 està a la presó. (!).

L'any 1963 va dir: "Tinc un somni: Un dia en aquest país, els nens i les nenes negres uniran les seves mans amb les dels nens i les nenes blanques". Sortosament això queda ja enrera, però falta encara molt per el seu somni d'igualtat. Però a nosaltres tampoc ens cal mirar massa lluny. Mirem el nostre carrer, la nostra ciutat i preguntem-nos si no som injustos massa vegades.

Des d'aquí vagi la meva humil admiració per aquest petit home capaç de desafiar a tot un país per defensar el dret a la dignitat que tenen totes les persones, independentment del color de la seva pell.

No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d'enemics o bé d'objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acrèixer l'esperança.

Serem allò que vulguem ser.

Avui us deixo un petit conte que potser ja coneixeu...

... Un professor, davant la seva classe de filosofia, sense dir paraula, va prendre un pot gran i buit de maionesa, i va procedir a omplir-lo amb pilotes de golf. Després va preguntar als estudiants si el pot estava ple. Els estudiants van estar d'acord en dir que sí. Així, el professor va agafar una capsa plena de caniques i la va buidar dins el pot de maionesa. Les caniques van omplir els espais buits entre les pilotes de golf. El professor va tornar a preguntar als estudiants si el pot estava ple i ells van tornar a dir que sí. El professor va agafar una capsa amb sorra i la va buidar dins del pot. Per suposat, la sorra va omplir tots els espais buits i, després, el professor va preguntar de nou si el pot estava ple. En aquesta ocasió, els estudiants van respondre amb un sí unànime. El professor, ràpidament, va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot i, efectivament, va omplir tots els espais buits entre la sorra.

A l'antiga Grècia, cuna de la nostra civilització, les Olímpiades es celebraven cada quatre anys en honor del Déu pare, Zeus. Les primeres, van tenir lloc el 776 aC i es duien a terme al santuari de Zeus, anomenat Olímpia. Tots els pobles de la Grècia hi anaven -doris, jonis, espartans i atenencs- per demostrar la seva força en les curses, en el llançament de disc i de javelina, en la lluita i en les curses de carros. Vèncer en aquests jocs era el màxim honor que podia experimentar un home en la seva vida. El premi era una simple branca d'olivera, però els vencedors eren aplaudits d'allò més. Els més grans poetes en cantaven les victòries i els més grans escultors n'esculpien les estàtues per a Olímpia.

Aquest any és el que fa quatre, i toca jocs a Pekin (o Beijing en xinès). Uns jocs que porten un temps instaurats en polèmica rera polèmica: drets humans, Tíbet, contaminació, el poble Uigur, Xina i la seva implicació a Darfur (això es mereix un post apart), desenvolupament insostenible... Es curiòs veure en que s'han convertit els Jocs en els darrers anys. L'excusa: l'esperit dels primers jocs, l'esperit olímpic, diuen. La realitat: Una oportunitat per el capitalisme més salvatge. Això vol dir la construcció de ciutats senceres, l'apropiament dels jocs per part de les principals marques comercials, moltes de dubtós compromís ètic, negocis multimilionaris...

Primerament, hom podria plantejar-se si el lloc és el més adient. A nivell ètico-social i de coherència amb els valors olímpics crec que queda prou clar que no. Motius? Molts. Masses, diria. Alguns els he nombrat un xic més amunt. Per tant, què queda? Queden els diners, sempre els diners. Podriem seguir amb el que significa fer uns jocs a la Xina: reafirmació i reforç de la seva política en tots els sentits, tan social, diplomàtica o econòmica.

Sonen veus de boicot. No sé si és una bona solució. A nivell personal sí que ho és però en tinc dubtes a nivells més elevats. En cas de boicot segur que la Xina prendrà mesures contra qui el faci. D'això, cap dubte. I... a qui l'interessa guanyar-se a la Xina com enemic veient la importància cada cop més gran que té? No crec que cap país s'hi atreveixi.

De totes maneres, per a mi ja no signifiquen gran cosa. Una gran farsa. L'emoció amb que vivia els jocs, quan era petit (i no tan petit) i els veia amb màxim interès a la tele, ha desaparegut.

Aquí estic. Sentat davant l'ordinador un dilluns al matí, encara descolocat i amb les emocions a flor de pell. Fent un exercici d'introspecció intento posar paraules als sentiments que han aflorat al llarg d'aquesta pasqua. Que difícil és, a vegades, posar paraules a les nostres emocions, al nostre sentir.

La vivència ha estat molt intensa. En certs moments, m'he sentit una mica desbordat. No sé si és la paraula correcta però potser enteneu el que vull dir. Desbordat positivament. Temps de remoure't per dins. De sacsejar-ho tot i veure què surt o què queda. Algú va dir un dia que el viatge més llarg és el que es fa a l'interior d'un mateix. Aquest, crec, és el viatge en majúscules. Un viatge que mai acaba.

L'experiència de portar un grup d'iniciació m'ha agradat. La diversitat era sorprenent. Veure la seva evolució personal al llarg dels dies ha estat summament interessant. La clau: deixar-se sorprendre.
Moments per riure i moments per deixar lliscar llàgrimes sinceres. Per retrobar-se amb un mateix i amb la gent que t'envolta, que forma part de la teva vida, del teu camí. Per seguir confiant en el missatge del major revolucionari de la història. Per veure'l a dins de les persones que estimo i que estan al meu costat. Ell és viu.

Perquè com diu Kairoi en una cançó...

Somniar sempre somniar,
no perdre mai el que t'abraça,
saber-te sempre estimat.
I desitjar, sempre desitjar,
el cel obert que ens parla a l'alba,
amb nous projectes a les mans.


S'ha encés una llum.
Vivim.

Molt bona setmana!

En el silenci de la nit em dedico a escoltar el no-res. Sorprèn tot el que podem escoltar quan hi ha silenci. Les cuques posen llum al firmament sencer que s'obre al meu davant. Anònim, em sento protegit per la gran inmensitat. Desfaig els camins dels homes en aquest món i em sento un esglaó més de la infinita escala de la vida. Aquesta vida s'intenta entendre mirant endavant, però, solament mirant de reüll enrera, podem comprendre-la. Res més sinó sobreviure.

Ahir vaig pujar amb en Maine a Canillo per parlar/negociar sobre el camp de treball d'aquest estiu. El viatge va fer-se'm molt pesat. Com que no hi ha tren fins Andorra i els horaris de bus no m'anaven bé, vaig pujar amb tren fins a Puigcerdà i allà el Maine va venir-me a recollir. Voldria destacar el moment en que dos policies de paisà, a l'alçada de Ripoll, em desperten del meu son per demanar-me la documentació. Imagineu-vos l'ensurt a l'obrir els ulls i veure com t'ensenyaven la placa amb cara de pocs amics. Diria que només me la van demanar a mi en tot el vagó. Dec tenir cara de terrorista o quelcom similar...

A Canillo vaig conèixer mossèn Ramon, tot un personatge digne de conèixer. És un home gran, d'aparença fràgil i maneres tranquil·les. Mossèn Ramon és l'home que fa possible que fem un camp de treball a Canillo, ja que ens facilita l'allotjament, els contactes amb el Comú -l'ajuntament- per les feines... No crec que exageri gaire al dir que aquest home deu conèixer a mig Andorra. Segons va explicar-me el Maine, va ser l'impulsor, fa molts anys, de la casa de colònies Aina, on vam dinar, a Canillo mateix. Em sembla que és la única casa de colònies que hi ha a Andorra. M'ha fet gràcia tornar-hi, ja que allà vaig fer-hi les colònies, quan feia 4rt o 5è de primària, i no hi havia tornat més.

La tornada va ser molt més plàcida. Mentre en Maine feia cap a Lleida, viatjava d'Andorra la Vella fins a Sants en un bus directe. Una delícia. Vaig fer-hi una migdiada ben potent.

A la nit, vaig arribar a temps d'anar a veure el concert de Roger Mas al Clap. Va fer-me molta il·lusió perquè no comptava gens en arribar-hi a temps. Quina sonoritat i quants matissos... realment encisador.

----
L'Elena m'ha enviat un powerpoint interessantíssim amb imatges que conviden a la reflexió. Aquí us en deixo algunes...

Aquest cap de setmana ha estat memorable: Sortida de monis a l'alberg de muntanya del Molí de Gósol. La casa és altament recomanable i l'entorn magnífic.

Sincerament, em veia molt de gust passar uns dies així. Necessitava desconectar una mica del dia a dia i, tambè cal dir-ho, anhelava respirar aire net i tornar a estar enmig de la natura. Aquest últim aspecte, s'està convertint cada cop més en una necessitat per a mi. Alguna cosa es remou dins meu.

Amb el Pedraforca contemplant-nos majestuosament, les hores han passat ben ràpid. Quan t'ho passes bé, sempre tens la sensació que passen massa ràpid. Temps de vivències i d'humanitat, temps per jocs a la neu, per dinàmiques, per ser sincers, per intentar descansar, per sofrir freds nocturns, per cuinar, per deixar pas a les guitarres, per sentir la natura com et parla, per explicar coses a la vora del foc, per jugar, per enfortir lligams, per buscar moments de transcendència.... senzillament, per ser.

Ara ve el difícil: el canvi de xip. Demà tornem a les rutines setmanals i torno a experimentar sensacions contradictòries. De totes maneres, no em feu gaire cas. Potser només estic cansat i necessito dormir una mica. Amb una mica de sort, demà ho veuré més clar.

No us preserven del foc
l'enyor ni la distància.
Hi ha preceptes subtils
rera cada paraula
i el gran temor del buit
que us atreu i us espanta.
Debades camineu
per la cresta de l'aigua,
tasteu els fruits amargs
que les fulles emparen
o us enfileu pel vent
cap a les rutes altes.
Tard o d'hora la nit
tallarà les amarres
d'aquest vaixell que sou
i us llançarà per clares
rutes de solitud
al bell mig de les flames.
Pel foc esbrinareu
què hi ha dins de vosaltres.

(VIII) - Quinze poemes- M. Martí i Pol

El llarg viatge. Records que tornen, pensaments relativitzats i l'experiència guanyada al temps.
Què és sinó això l'existència? Una busca incessant de respostes.

I aquesta pluja,
que ho banya tot,
treu de ses coses,
s'olor del món...
(Antònia Font-Aquesta pluja)


S'acosta tempesta. Aigua i neu, diuen. A veure si és veritat i per fi tenim una mica d'hivern, encara que duri només una setmana de principis de març. A veure si plou on ha de ploure i neva on ha de nevar. A veure si això ens permet augmentar una mica les nostres minses reserves d'aigua.

La guerra de l'aigua torna a l'actualitat. Aquest cop no es tracta de plans hidrològics dements ni cal anar a buscar dianes gaire lluny, sinó que ens enfrentem nosaltres mateixos per els pocs recursos que queden. Girona ha dit prou cansada de veure morir el Ter, els regants de l'Ebre no volen cedir aigua a Barcelona, Barcelona que no pot existir sense l'aigua que rep, els regants d'Urgell que estan disposats a cedir part de les seves concessions a canvi d'utilitzar l'aigua de la Noguera Ribagorçana... Tot massa enrevessat. Aquest és un món obscur on no surten a la llum moltes coses.

Com pot ser que, en plena sequera, no se li doni excessiva importància a una fuga en una canonada que provoca la pèrdua de 216.000 litres d'aigua potable al dia? Com pot ser que, tenint-se notícies d'aquesta fuga com a mínim des de l'any 2000 (atenció, l'any 2000!!!), no s'hi hagi fet res durant 8 anys? Com pot ser que la xarxa catalana, ja sigui per fugues, fraus o consums no comptabilitzats, perdi el 20,4% de l'aigua? Com pot ser que a ningú se li caigui la cara de vergonya i dimiteixi del seu càrrec? Responsabilitats? Què és això? I algú encara es pregunta com és que la gent perd la confiança en els polítics. Així anem.

La nostra guerra ha començat. Sincerament, les coses no pinten gens bé. Gens. Ja ho veurem, o millor dit, ho patirem.

Aquestes suggerents imatges, formaven part d'una exposició fotogràfica, gratuïta i a l'aire lliure, que vaig visitar el desembre passat a Estocolm. Quina sort tenen els suecs i sueques de poder disfrutar d'exposicions a l'aire lliure! Tristament, això és poc menys que impensable a casa nostra.

Molta gent té, o tenim, en aquest cas, un lloc predilecte per anar a fer el cafè, conversar, prendre algo, sopar... Un espai on ets sents a gust i on t'agrada anar-hi amb més o menys assiduïtat. És bo tenir un lloc així.
Personalment, aquestes sensacions les tinc amb l'arcàdia, un cafè cultural , portat per una cooperativa de gestió cultural, situat en un dels meus carrers predilectes de Mataró, el carrer Pujol.

Vaig descobrir aquest local ben bé per casualitat fa un bon grapat d'anys. Era (i és) el cafè bohemi, amb un cert regust alternatiu, dedicat a la promoció de diverses expressions culturals: Exposicions, música en directe, biblioteca, obres de teatre, conferències, curts de cinema... Tota aquesta atmòsfera particular, va atrapar-me poc a poc i va convertir aquest petit espai en el meu preferit, i un dels pocs llocs, per no dir l'únic, d'aquest estil a Mataró.

Sóc incapaç de comptar les vegades que hi he anat al llarg d'aquests anys. Quants cafès i quants sopars compartits,buff... Alguns i algunes de vosaltres en recordareu un munt. Recordo, tambè, alguns concerts memorables: el guitarrista Andreu Martínez, Les Deux Guitares Trio, Roger Mas presentant el DP, un virtuós Jaume Tugores... Bona música, sense cap mena de dubte. I en directe, molt millor.

Doncs bé, fa un parell de dies vaig enterar-me que l'arcàdia tancarà les seves portes a final de març. Segons diuen, la cooperativa que gestiona el cafè ha decidit dedicar-se a temps complet a la seva principal tasca: la gestió cultural. Dur el cafè porta molta feina. Molta feina i poc recompensada.
Arribats a aquest punt, i per molt greu que em sàpiga aquesta situació, no puc fer res més que agraïr a la gent de l'arcàdia tots aquests anys de dedicació i de remar una mica contracorrent. Per tots els bons moments viscuts entre les seves parets. Per apostar per la cultura local.

Amb el seu tancament, queda un buit cultural a la ciutat. És necessari que algú agafi el relleu i es tirin endavant noves iniciatives. Permeteu-me, però, un xic d'escepticisme. Això de la cultura a Mataró es una espècie de travessia per el desert... però, bé, això és una altra història.

Això sí. Abans de que tanqui, aniré a fer l'últim entrepà de croquetes. Faltaria més!

Avui, cita remarcada al calendari: torneig Fajmacor a Sabadell.

Aquest any tocava sorpresa... Hem guanyat el torneig!!! No m'ho esperava gens, la veritat. L'any passat vam arribar a quarts de final i creia que aquest any faríem un paper similar. Potser una mica millor perquè ens havíem preparat un xic més, però res seriòs. La motivació hiper-màxima que portavem segur que ha ajudat una miqueta...

El torneig ha estat força bé. És curiòs, però, cada any, la gent ve més motivada i preparada. Quina tensió s'ha respirat! Quina expectació! Ostres... si em sembla que a la final de la Champions hi ha menys tensió que avui a les semi-finals i finals!!! A vegades en fem un gra massa tots plegats i oblidem que hem vingut a passar una bona estona. Però, en fi, tots i totes hem jugat, ens hem cansat, hem rigut i segur que ens ho hem passat bé. Em quedo amb això. De totes totes.

Aquests dies són dies intensos. Nou horari, noves rutines i nous escenaris. Estic content amb mi mateix perquè ha renascut una motivació oblidadissa, i això es molt important per a mi. Probablement, sigui degut a que veig, per fi, la llum que marca el final del camí. Ara bè, sóc conscient que arribar a franquejar la llum implica treball. Molt treball. Crec que estic preparat.

Les properes setmanes venen carregades, com a mi m'agrada: Cor Obert, torneig Fajmacor, Gósol, Andorra, carnet de conduir, preparació de Nen Déu, Pasqua... Em sento viu i tinc ganes de viure.
De manera inevitable, m'assetjen, però, sensacions estranyes que a contracor busquen el seu pessic d'acceptació. Temors de no poder amb tot, de quedar-me a les portes, de sobreviure a un temps que voldria meu. Confio en trobar l'equilibri.

El temps dirà. Ara, avui, en aquest instant, el temps és meu. Me'n sento dipositari. Endavant!

-----

Sempre sobreviuré, de tot em refaré,
perquè sempre m'enganxaré els dits,
que tot em farà mal.
D'entre totes cap
i d'entre cap, una.
El fracassat sempre busca la puresa.

Coixí- Roger Mas

A la Riera de Mataró, una mica més abaix de l'escola, hi ha un edifici summament enigmàtic. És un edifici gran, antic i no gaire ben conservat. Sempre l'he vist igual. I mireu que fa anys i panys que passo per allà ben sovint...

El més enigmàtic no és el seu aspecte, sinó el que hi ha a dins. Diria que és un edifici propietat de l'ajuntament, tot i que no n'estic segur, cedit en temps pretèrits a la unió de cooperatives de Mataró. Almenys al rètol de l'edifici posa una cosa similar. Al seu interior, pots trobar des de nans i capgrossos de la festa major fins a gent fent aikido, algo anomenat katsugen, meditació o quelcom similar. Tot això es veu des del carrer, ja que hi ha uns finestrals molt grans. És en espai, a totes totes infrautilitzat, del que se'n podria treure molt més joc, ja que és enorme i està situat en ple centre de Mataró.

Doncs bè, resulta que si passes per davant d'aquest edifici, pots veure un petit cartellet que resta penjat d'un dels finestrals. Si no t'hi fixes expressament, pots passar per davant sense veure'l. El primer cop que el vaig veure, va fer aturar-me i em va tenir atrapat una estona. Quin regal!

Diu així:

Sóc un gran amant del bàsquet. He estat jugant a aquest esport, amb més o menys regularitat, si no recordo malament, des de 5è d'EGB fins a segon de carrera. Tota una vida. Recordo que primer vaig provar amb el fútbol però no era gaire bo (vaig fer un sol partit amb l'equip del cole, jugant de defensa, i vam perdre 0-9 o una cosa similar. Ho recordaré sempre.), i després van apuntar-me a bàsquet. Em va agradar i m'hi vaig quedar.

És un gran esport. Un esport d'equip, on, per molt bo que sigui un, sense l'ajuda de tot l'equip no anirà enlloc, un esport gratificant on treballa tot el cos, de cap a peus. I, a més, és un esport net, més net que, per exemple, el fútbol. Tan a dins del camp com a la graderia.

No em considero de cap equip en particular. Simplement, m'agrada veure bon bàsquet, i, en general, m'és igual qui guanya mentre vegi un bon partit. Això sí, com tothom, tinc més simpaties per alguns equips que per d'altres.

Els equips que s'emporten les meves simpaties són els equips que juguen veritablement com un equip i, com a tret característic i poc freqüent avui dia, cuiden la pedrera i donen oportunitats a la gent de casa. En un món, el dels esports, on cada cop manen més els diners i és massa fàcil trobar equips plens de gent poc compromesa, aquests detalls, no exempts d'un cert risc, són els que fan que una persona s'identifiqui amb un equip. Així doncs, els meus elogis per els equips de pedrera, per el Manresa, per l'Estudiantes i sobretot per la Penya. Quin gran equip!

Aquest cap de setmana la Penya va guanyar la copa del rei de bàsquet. Un títol que no guanyava des de l'any 96. Un equip capitanejat per gent de casa, per el Rudy Fernández, sense dubtes el millor jugador de la lliga, i per el Ricky Rubio, un xicot de 17 anys que, per edat, seria cor obert 3-4 (!!!), amb un joc molt atractiu i amb moltíssima implicació de tots els jugadors, sobretot defensivament. Dóna gust veure com defensen. Gran part del mèrit ha de donar-se a l'Aito. Quin gran entrenador! No hi ha dubte de que es mereixen el títol després de la gran temporada que estan fent a la lliga.
Felicitats Penya!

Camino lentament vers un horitzó indefinit, mentre em banyen, maldestres, els càlids rajos del Sol d'hivern. La piuladissa febril d'uns pardals fredolics lluita per despertar-me de l'estupor regnant, però no ho aconsegueix del tot. Cares somrients exhalen l'alè condensat ple d'humanitat desbordant mentre les petites ànimes inquietes mostren el sentiment latent, innocent i pur.
En efímers instants com aquests, la vida es retroba amb ella mateixa. I, còmodament, l'optimisme, aquest sentiment sovint tan perdut, torna a mostrar-se'm al rostre.
Ara veig el futur amb més claredat.

Aquest migdia, m'he trobat amb aquesta imponent imatge enganxada en una de les portes d'un vagó del metro, i m'han entrat ganes de compartir-la amb vosaltres.
Com que no tinc càmera, no he pogut fotografiar-la, així que he pensat que potser la trobaria buscant-la per internet. He tingut sort.

Veient-ho amb perspectiva, sóc conscient d'haver estat un privilegiat. Anant cap a la sala de l'associació, miro els nens i nenes que juguen feliços i despreocupats, com cada tarda, al acabar escola i penso que també ho són, tot i que encara són massa petits i petites per ser-ne conscients.

Dic que són uns privilegiats per poder gaudir d'un pati com el que tenim a Valldemia. Però, més enllà del fet de tenir un pati tan gran on poder jugar "a lo grande", ho dic més aviat per el que passa cada tarda (els divendres amb més força), a partir de les cinc i mitja.

A partir d'aquesta hora, el pati de l'escola s'omple de nens i nenes que juguen lliurement i sense cap motiu de preocupació. El pati és obert per a ells. Tot i que, si us he de ser sincer, voldria veure'n a molts més.
Una tarda qualsevol, pots veure-hi pares jugant amb els seus fills, cotxets de nens petits, tertúlies despreocupades, nens i nenes amb el berenar amunt i avall, corredisses, pilotes i més pilotes... Com ha de ser.

Tot i això, algun cop que hi passo cap al tard, em dol una mica veure els mateixos nens i nenes esperant que els vinguin a buscar. Són nens que arriben a l'escola a les 8-9 del matí i no en surten fins a les 8-9 del vespre. Alguns pares, voldria pensar que per obligació, s'hi repengen una mica massa. Això tampoc és bo. Com en tot, cal buscar l'equilibri.

Parlant amb en Xavi, més d'un cop li he comentat aquestes sensacions i veig que coincidim. És una gran sort que l'escola sigui oberta com és. El cole és quelcom més que un lloc per aprendre coses a classe. Al pati s'hi aprén molt, moltíssim. Unes lliçons potser tan importants com les que es reben a les aules. Recordo les tardes jugant a fútbol, a tazos, a les caniques... i no puc evitar un somriure nostàlgic. Ara però, desgraciadament, les caniques, les baldufes i els tazos són substituits per PSPs i demés màquines. Els nous temps! El fútbol, això sí, sempre hi és!

Sonen de nou els tambors de guerra...
... Kenia? Txad?

Fa un parell o tres d'anys, vaig fer una assignatura de lliure elecció a la universitat de la que vaig sortir-ne especialment content. Es deia Cap a on va el món?, i tractava, entre d'altres coses, d'aspectes com la governabilitat mundial, globalització i conflictes armats actuals.
Em va sorprendre la gran quantitat de conflictes armats, guerres en menor o major grau, que es produeixen actualment al món. Molts d'aquests conflictes, porten anys i anys enquistats i totalment oblidats per els mitjans de comunicació i l'opinió pública.

Alguns són més "populars", per dir-ho d'alguna manera, i periòdicament salten a la primera plana dels mitjans de comunicació en cas que es produexi un nou gran atemptat o algun fet prou important per merèixer la seva atenció. Podriem incloure aquí conflictes com el de l'Afganistan, Colombia, Irak...
D'altres però, no són tan mediàtics i interessants geopolíticament. Conflictes nascuts en els països més pobres del món i que són alimentats per un odi irracional. Conflictes que no interessen a quasi ningú, exceptuant els traficants d'armes i els expoliadors. La conseqüència? Anys i anys de morts, refugiats, misèria i desolació. Això passa actualment al Sudan, Somalia, Liberia, Sri Lanka i d'altres països arreu del món.

Voldria, humilment, cridar des d'aquí a prendre consciència d'aquests conflictes oblidats. Hi ha moltes coses que desconeixem i de les que som pobrement informats. Cal, doncs, prendre la iniciativa i fer una passa endavant. Si tu no la fas, qui la farà? Els que manen? Crec que ja en saps la resposta.


----
Per saber-ne més sobre aquest tema, us deixo dos llibres:
- Guerras del Siglo XXI, de Ignacio Ramonet
- El Honor del Guerrero, de Michael Ignatieff

Us confesso que no segueixo gaire la política. Dit d'una manera més correcte, intento no seguir-la. Fa molt de temps que estic desencantat i fastiguejat de la política a tots els nivells, però no voldria caure en els tòpics. Tots sabem que el món té mil-i-un problemes i que poca cosa fan els que manen, a part de mirar-se el melic.

Fa una mica més de dos mil anys, un savi va dir que l'home és un animal polític per naturalesa. Hi estic molt d'acord. Tots i totes tenim les nostres idees polítiques, ja que disposem de raó per organitzar-nos i intentar organitzar el nostre entorn quotidià. No sé si m'explico gaire bé... Fins i tot la gent que es defineix com apolítica, crec que és política, ja que no cal confondre fastigueig amb manca d'idees. I d'idees, tothom en té.

Ara s'acosten les eleccions, i ja fa unes setmanes que sofrim un bombardeig mediàtic que tot just acaba de començar, i que es farà més intens a mesura que s'acosti el dia d'anar a votar. És impossible fugir-ne.
Amb un mínim anàlisi de la seva posada en escena, de les seves propostes, de les seves paraules buides, queda clar que ens tracten de burros cap amunt. I si ens tracten d'aquesta manera, no hi ha dubte que és perquè ens deixem. Som la gran massa manipulable que no vol pensar gaire. Si dic una autèntica bajanada i no passa res, doncs perquè haig de deixar de dir-ne. Recomano la lectura del petit llibret de Noam Chomsky i Ignacio Ramonet "Cómo nos venden la moto. Información, poder y concentración de medios." per saber-ne més sobre tot això i entendre, literalment, com ens venen la moto.

Jo veig la política actual molt distant de mi. Molt distant del que penso i del que voldria per el món. Lamentablement, el panorama polític actual d'aquest país es redueix a la dualitat entre dos partits que són dues cares de la mateixa moneda, i que sent conscients d'això i intentant resaltar les diferències, mostren la seva cara més amarga i patètica. Els socialistes (poca cosa els hi queda ja d'aquest nom) no m'agraden, però els populars fan por. El seu llenguatge fa por. Les seves paraules escupen odi i despreci.

En fi... el tema no té gaire bona cara. Ja veurem què passa els pròxims mesos. El que sí que tinc ben clar, és el meu vot per les pròximes eleccions. Un vot de càstig. Un vot de reprovació i de cansament. Un vot en blanc.

La petita font espera impacient alguna set juganera que calmar. Enmig de la plaça, un grupet de soferts pardals ja no troba les engrunes del berenar que amb tant d'esforç recollien, entre xut i xut de pilota.
Com cada tarda, sentat en el mateix banc de sempre, color verd desgastat, el vellet solitari, més solitari que mai, veu passar el temps al seu davant. Ara, mons virtuals empresonen el futur de la humanitat i destrueixen els somnis.
La inocència, ja fa temps que és perduda.


-----
Una recomanació que m'ha alleujat aquests dies d'estudi...

Si et poses a pensar en quan eres petit o petita, de segur que et venen al cap alguns records, algunes imatges que s'han quedat gravades al teu cervell i no saps ben bé per què. El procés per el qual algunes situacions se't queden gravades per sempre i d'altres s'obliden al dia següent d'èsser viscudes, és una cosa ben misteriosa. No estic parlant de situacions emocionalment fortes al seu moment, que sí que tenen aparent explicació per ser guardades, sinó de fets aparentment banals que, per un motiu desconegut, s'han quedat gravats a la memòria.

Recordo que, a l'escola, el meu professor de 3r d'EGB va dir-nos un dia a classe que no haviem de preocupar-nos per ser rics i tenir molts diners. Va dir-nos que tothom que estava a la classe era rei. Aquella afirmació va deixar-me força sorprès. Jo rei? Què diu ara? vaig pensar. Tothom és rei, va dir-nos, de si mateix. Tothom regna sobre el seu cos i pot decidir que fer, que moure, decidir per si mateix. Cadascú és lliure.

En els últims temps, he viscut diverses situacions que m'han fet pensar en aquesta frase i aquest raonament. Vaig pensar-hi força aquest estiu a Nen Déu, on vaig viure una de les millors experiències de la meva vida, però, sobretot, ho dic per culpa d'una situació ben propera que m'ha tocat viure, com potser a alguns o algunes de vosaltres.

No sé qui va dir un dia que qui no es posseeix a si mateix, és extremadament pobre. Jo crec que hi ha poques coses pitjor que això, si és que n'hi ha cap. Oblidar-ho tot gradualment. Veure que vas perdent els records de tota la teva vida, que vas perdent habilitats i que vas oblidant tot allò que et defineix i que forma part de tu. Deconstruir-te. Ha de ser terrible. Si ja ho és per la persona que està al costat, no puc imaginar-me com ha de ser viure-ho en persona.

Desgraciadament, l'augment de l'esperança i les condicions de vida a les societats modernes porta colateralment a l'aparició de malalties que fa cent o dos-cents anys no es coneixien o eren molt poc freqüents. L'aparició de l'Alzheimer i l'alta prevalença de malalties degeneratives a partir de certa edat, va en consonància amb això. És el preu que ens toca pagar per viure més temps.

Sincerament, és una situació difícil d'afrontar i de païr. Però poca cosa s'hi pot fer. No hi ha marxa enrera un cop ha començat. Seguim sent un petit esglaó més de la llarga escala de la vida.

Aquests són dies una mica grisos. Dies d'estudi no tan eficients com voldria, ja que la monotonia em venç i m'aixafa.
El gener universitari no m'agrada gaire. Un mes de colzes pelats intentant demostrar i demostrar-te a tu mateix que ets prou vàlid per això que fas i que mereixes i vols seguir endavant. Suposo que és el que hi ha.

Avui he vist al telenotícies que es comencen a preparar mesures per combatre la falta d'aigua que pateixen els nostres pantans mig buits. Aquesta primavera i aquest estiu patirem per l'aigua. M'ha sorprès que, entre d'altres mesures, s'estudia la possibilitat de portar aigua en vaixell des d'Almeria. És una possibilitat que trobo, per dir-ho d'alguna manera, força còmica.

Potser m'equivoco, però jo sóc de la opinió que moltes de les guerres futures no vindran per conflictes socials, econòmics, religiosos... sinó per el control del recursos naturals. Principalment per culpa d'una substància absolutament imprescindible però ja escassa, i que cada cop ho serà més: l'aigua dolça. En aquest punt, ja em perdonareu, sóc força pessimista. El nostre planeta està tocat i probablement serà d'aquí uns anys molt més àrid i sec del que és ara. Menys aigua i més boques per repartir-la. En aquesta lluita, la pobre naturalesa té totes les de perdre. Els nostres rius, per exemple, s'estan morint. Si segueix endavant la proposta de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), el cabal mínim del ter passarà de 3 metres cúbics per segon a només 0,3 per tenir més aigua als pantans. 10 vegades menys.

Mentrestant seguim fent ostentació del que no tenim: seguim amb la política del ciment i la totxana, seguim construint camps de golf, seguim malgastant aigua a la indústria i a l'agricultura, seguim... L'aigua és la vida mateixa. Sense aigua no hi ha res. Cal trobar l'equilibri. Ens hi va molt a tots.

En fi... tot i ser pessimista a nivell global sobre tot això, seguirem lluitant i seguirem denunciant. Faltaria més. Com va dir un dia Martin Luther King: Si sabés que el món s'ha d'acabar demà, jo avui encara plantaria un arbre.

Aquesta tarda, endreçant una mica els calaixos del meu escriptori, m'he retrobat amb la meva credencial del pelegrí, juntament amb algunes fotos del Camino de Santiago. Quants records m'han vingut al cap. Que llunyans em queden ja aquells dies de juliol i agost de 2002 en que el Carlos, el Joan, la Gemma, el Jordi i jo, vàrem desfer els 500 km que separen Burgos de Santiago de Compostela. Un camí que va arribar en un moment important a la meva vida. Un camí de coneixença i creixement personal, d'endinsar-me dins meu per a veure què hi trobava. En conservo un record imborrable.

Cada decisió important que prenem a la vida ens tanca unes portes, per difícil que es cregui de bon principi, i n'obre unes altres. Som com formigues resseguint les branques d'un arbre molt gran d'on no en veiem el final. Fent un camí. Cadascú el seu.

Sovint penso que seria de mi si no hagués pres tal o tal decisió. Potser us passa el mateix. On estaria ara. Quin seria el meu món. Jo, tinc molt clar que si no hagués decidit fer aquell Camino de Santiago, una primavera de 2002, ara no seria aquí escrivint aquestes paraules. Potser per experiències personals com aquestes, em costa una mica prendre una decisió que considero important. Per instint, intento avançar-me i esbrinar les conseqüències futures de la meva decisió però sovint no hi ha res més que ombres. Veure la bifurcació del camí i escollir-ne una branca. Una branca que et portarà, tard o aviat, a un altre creuament i així, poc a poc, anar fent, anar edificant el teu propi camí, la teva vida.

Els camins del viatger es fan i es desfan, com qui juga amb un cabdell de llana. Tant de bo pugui ser les mans que filin els camins del meu cabdell.

Potser esteu al corrent de la iniciativa "One laptop per child". Aquest projecte, "un portàtil per cada nen", ha estat definit per els seus promotors com un projecte humanitari d'abast planetari. La idea inicial era, i és encara, construir un "ordinador" portàtil, amb finalitat educativa, per els nens i nenes de països en desenvolupament amb un cost per unitat d'uns 100 dòlars.

La cara visible del projecte és la del seu promotor, Nicholas Negroponte, un científic informàtic americà que, a tall de curiositat, és germà de John Negroponte, un diplomàtic membre de la CIA que té un passat un xic tèrbol. En el seu inici, Negroponte comptava amb el suport per al seu projecte d'empreses com Intel, AMD, News Corp, Google... totes, empreses punteres al seu camp.

Com a tota iniciativa que vingui del gran imperi, convé mirar-se-la amb una certa desconfiança. La idea inicial pot ser interessant, no diré que no, però cal ser conscients de quines són les prioritats. Deixant de banda que d'ordinador, l'aparell en té poc, dubto que la prioritat sigui que tots els nens i nenes del tercer món tinguin un ordinador portàtil. Tinc la imatge al cap d'uns nens corrent per un poblat africà, esparracats i amb problemes de malnutrició però amb un portàtil amunt i avall. Seria força xocant veure-ho a la realitat.
Tots aquests esforços, s'haurien de dedicar a la lluita per l'erradicació de les desigualtats socials i econòmiques en aquells mateixos països. I a nivell educatiu, no crec que la prioritat siguin pressumibles ordinadors portàtils sense abans lluitar per l'alfabetització general, l'escolarització de tots els nens i nenes, contra l'abandonament escolar, la lluita per dotar a les escoles dels materials i recursos necessaris...

A més, a nivell intern, el portàtil de 100 dòlars té poc d'ordinador. No hi entenc gaire en softwares, sistemes operatius i demés dallonses, però per el que tinc entès, l'aparell és poc més que una joguina. Amb finalitat educativa, però una joguina al cap i a la fi. El preu de 100 dòlars s'aconsegueix abaratint els costos de fabricació, eliminant components innecessaris i venent-los a l'engròs (es venen per milions d'unitats).

Si voleu saber la meva opinió, tot això em fa pudor a negoci i a estratègies comercials i empresarials. Vés a saber el que no s'ha fet públic del projecte i els mil-i-un xanxullos que deuen haver-hi. En aquesta línia, les meves sospites es confirmen quan, en una notícia apareguda als mitjans de comunicació fa uns dies, s'anuncia que Intel, el principal soci del projecte, deixa de col·laborar i donar suport. Uns diuen que és perquè l'ordinador porta un processador d'AMD, competència directa d'Intel, d'altres diuen que és perquè Intel té el seu propi projecte d'ordinador barat per el tercer món. No sé si aquest abandonament serà un cop mortal per el projecte, però no ho crec. De totes maneres, torno al mateix: no és aquesta la prioritat. Els de dalt segueixen cecs o sense voler veure-hi.

NO em donis tot el que et demani. De vegades només demano per veure fins quan puc aconseguir.

NO em cridis. Et respecto menys quan ho fas i m’ensenyes a cridar a mi també, i jo no vull fer-ho.

NO em donis sempre ordres. Si en comptes d’ordres, a vegades em demanessis les coses, jo ho faria mes ràpid i més a gust.

Compleix les promeses, tan si són bones com dolentes. Si em promets un premi dóna-me’l, però si em promets un càstig, compleix-lo.

NO em comparis amb ningú, especialment amb els meus germans. Si tu em fas lluir millor que els demés, algú patirà, i si em fas lluir pitjor que els demés, seré jo qui pateixi.

Deixa’m valer-me per mi mateix/a. Si ho fas tot per mi, jo mai podré aprendre.

NO diguis mentides davant meu, ni em demanis que les digui per tu, encara que sigui per treure’t d’un problema. Em fas sentir malament i perdre la fe en el que em dius.

Quan estiguis equivocat en alguna cosa assumeix-ho i creixerà l’opinió que tinc de tu i m’ensenyaràs a admetre les meves equivocacions també.

Intenta ser coherent amb el que dius i el que fas.

Quan t’expliqui un problema meu, NO em diguis: “No tinc temps per tonteries” o “Això no té cap importància”. Tracta de comprendre’m i ajudar-me.

Malgrat que, a vegades, em porto una mica malament i que sovint no t’ho demostro, t’aprecio molt per tot el que fas i per la paciència que tens amb mi.

Gràcies per deixar-me ser nen/a.

Aquest dijous, la campanya mà oberta estava d'aniversari. 20 anys voltant per els carrers de Mataró recollint ampolles de cava i instaurant un dels dies solidaris per excelència de la ciutat de Mataró.
Aquest any hi havia un ambient especial. A les 9 del matí, uns 300 nens i nenes (sense suc) omplien la plataforma esperant l'inici de les activitats. Tots i totes amb moltes ganes de recollir ampolles tot i el cel amenaçant que teniem a sobre.

La campanya va començar molt bé, tot i que, malauradament, va haver-se de suspendre cap a les dues de la tarda perquè va començar a ploure de manera contundent. Quina llàstima. El David va comentar que era el tercer cop que plovia en els 20 anys de campanya... i justament havia de ploure l'any en que s'estava de cel·lebració!
Així doncs, per culpa del temps, la festa va quedar a mitges. De totes maneres, el dissabte 12 es faran les activitats de tarda que es van suspendre (cercavila, xocolatada, rifa...). A veure si el temps ens acompanya.

A la nit, hi havia el sopar d'agraïment d'aquests 20 anys de campanya. El sopar va ser força emotiu i amb moltes sorpreses. És d'agraïr la feinada de tot l'equip de l'escola encarregat de muntar la campanya i el sopar, especialment la feina del David, que no va parar quiet en tot el dia. Vaig trobar a faltar més gent al sopar, però, bè, els que hi erem, que tampoc erem pocs, vam passar una bona vetllada.
El sopar va ser l'excusa perfecte per tornar a veure gent que feia temps que no veia i no sabia d'elles. Va fer-me molta il·lusió tornar a saber de l'Ester. Un dia d'aquests ens hem de posar al dia.

---

A hores d'ara, l'Elena està dalt d'un avió ,dormint amb el seu coixí nou amb altaveus incorporats, amb destinació a Hyderabad, a la Índia. Després queda el llarg viatge fins a Koilkuntla, a l'Andhra Pradesh. Molta sort Elena en aquesta nova aventura!

Ahir a la nit, vaig veure una estona per la televisió el nou espectacle del Tortell Poltrona i el seu Circ Cric. M'ha fet gràcia veure'l i puc dir-vos que he passat una bona estona.

No segueixo gaire el món del circ. Menys del que m'agradaria. Els únics espectacles que recordi veure, a part d'alguns d'animació infantil, són els de quan era petit i em portaven a veure el circ quan venia a Mataró. M'hauria agradat veure els espectacles del Cirque du Soleil però no n'he tingut ocasió. Ara bè, el circ en sí m'atrau però no excessivament. No sé si m'explico. El que m'atrau, i força, és la figura del pallasso i tot el que representa.

M'agradaria tenir les habilitats per ser pallasso. A vegades hi penso. De totes les professions que pot desenvolupar l'èsser humà, i mira que són moltes, una de les més respectables i honorables és la de ser pallasso. Fer somriure els nens i nenes i divertir-los sanament és una feina àrdua que es mereix tot el meu respecte i admiració.

A què venia tot això... a sí, a l'espectacle del Circ Cric... Bè, doncs, dir-vos que en Tortell Poltrona i el seu Circ Cric són col·laboradors de l'ONG Pallassos sense fronteres. Una ONG senzilla que té l'enorme pròposit de portar una mica d'alegria als llocs on fa molt que l'han perduda. Els destinataris principals dels seus esforços són els nens i nenes de camps de refugiats i zones en conflicte arreu del món.

Aportar una mica de llum. Alegria. El noble propòsit del pallasso.

Aquests dies són dies d'estudi. Almenys intenten ser-ho. Posar-se a estudiar després de les festes sempre costa i agafar el ritme encara costa més. Però, bé, a mesura que passin els dies i s'acostin els examens, la meva consciència s'encarregarà de recordar-m'ho. Una mica com cada any. Són dies també per païr els àpats de Nadal i Sant Esteve i fer una mica de bondat d'estòmac, tot i que amb tan menjar sobrer, poca bondat he pogut fer aquests dies. Suposo que no sóc l'únic que es troba en aquesta situació.

Són dies de fer balanç de l'any que s'acaba i fer-se els propòsits per al proper. Aquest ha estat un any important a la meva vida. Un any de conèixer noves persones i perdre'n d'altres, de seguir fent camí i plantejar-me quin és el meu horitzó, de descobrir noves branques d'aquest camí, de viure experiències sorprenents, tan positives com negatives, de les que n'he après alguna cosa, de viatjar, de riures i mil coses més, la vida... en fi.

No sé vosaltres però a mi no m'agrada gaire fer propòsits per a un nou any. Les persones solem omplir-nos aquests dies de nous propòsits i bones intencions que al febrer ja estan oblidats. A mi també em passa. Tan sols espero saber afrontar correctament les situacions que hauré de viure aquest any que està a punt d'arribar.

Com deia el final d'una cançó que ressona sovint dintre meu i que faig meva...

... Mirant de tant en tant enrera,
els peus a terra,
el cor volant,
endins el sentiment és tendre,
volem seguir somiant.

Aquest és potser el meu propòsit. Vull seguir somiant...

Que tingueu tots i totes un feliç 2008.

Ha estat una bona Capgrossada la viscuda aquests dies a La Farga de Queralbs. No ha arribat als moments àlgids de la Capgrossada de l'any passat a Ridolaïna però ha estat igualment màgica. Dic màgica perquè el caliu que es fa entre els nens i nenes durant la Capgrossada és especial. Veure compartir i jugar plegats als ganàpies de batxillerat amb els nens petits de primària, em reconforta moltíssim. Quin encert vàrem tenir l'any passat a l'associació al decidir obrir la branca de Grumets (nens i nenes de 9-10 anys)... Quina vidilla que donen!!!
Com acostuma a ser habitual en els últims anys, es va trobar a faltar la neu. Què hi farem. Si algun any fem una Capgrossada amb neu, pot ser realment espectacular i donar lloc a moments de follia general.

Que passeu tots i totes unes bones festes de Nadal! Que el seu esperit visqui sempre al vostre cor.

Bones festes!

----

A la última pàgina del fulletó d'activitats de la Capgrossada d'enguany, la Maria va posar-hi, molt encertadament, aquests mots del poeta Miquel Martí i Pol.
Moltes gràcies Maria per tota la feina feta aquests dies.

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre'n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que m'empara de tot, potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s'ha esvaït i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Fa uns anys, vaig tenir una època d'escoltar quasi exclusivament música en català. Eren el temps de màxima difusió del rock català, amb grups com Sopa de Cabra, Sau, Els Pets, Lax&Busto, Ja t'ho Diré, Whiskyn's... Alguns d'aquests grups, van ser els pioners d'aquest estil musical.
El bon temps fa anys que ha passat. Uns quants d'aquests grups ja han desaparegut, d'altres estan dient les seves últimes paraules i en d'altres grups, alguns dels seus músics han iniciat la seva carrera en solitari, amb èxit dispar. Tot i això, sempre ens quedaran algunes cançons que romandran per sempre a la memòria de la nostra generació. Ja és alguna cosa...

De tots els grups de rock català, em quedo amb Sopa de Cabra. Com a d'altres grups coetanis, com ara Els Pets, van evolucionar des d'unes primeres composicions per adolescents fins a buscar, amb major o menor èxit, la connexió amb el públic adult amb unes cançons més madures. El sentiment, impregnat de melenconia, amb que vestien les seves últimes cançons m'agradava abans i m'agrada ara.

Amb tot, no vull dir que el panorama musical actual en català sigui dolent. Bè, una mica dolent si que ho és en termes generals, sobretot si es compara amb l'època daurada del rock català, però, actualment, hi ha propostes molt vàlides. Tot i que, molt menys escoltades i molt més alternatives. Jo diria que les propostes actuals són més madures i més per adults que abans.

No vull semblar ara un crític musical ni un entès, però, segons el meu parer (i el meu gust), hi ha dues propostes que destaquen per sobre la resta: Antònia Font i, sobretot, Roger Mas. Sense voler menysprear-ne d'altres, com ara Feliu Ventura, Gerard Quintana, La Troba Kung-Fú, Rauxa, Xavier Baró...

Antònia Font és un grup peculiar. Estan bojos. Així de clar. Si escolteu alguna cançó em donareu la raó. Segons els crítics, fan el millor pop que s'ha fet mai en català i un dels millors de la península. El seu tercer disc, "Alegria", amb el que es van donar a conèixer i del que crec que és una autèntica preciositat, és considerat un dels millors discs que s'hagin fet mai en català. A mi m'agraden molt, tot i que els darrers discs són una anada d'olla impressionant i s'han difuminat una mica.

El cantautor solsoní Roger Mas és la meva debilitat. Si m'haig de quedar amb algú a nivell musical potser em quedaria amb ell (amb el perdó de Manu Chao i Bob Marley). Les seves cançons et transporten cap a mons deconeguts i onírics on els sentiments estan sempre a flor de pell. Sentiment. Aquesta és la paraula que el defineix. Pura poesia cantada. He tingut la sort de veure'l tocar dos cops en directe i els dos cops m'he quedat sense paraules. Tot un mestre.

Però bé, segur que molts discrepeu d'aquesta selecció, cosa que m'agrada. Per sort, sobre gustos no hi ha res escrit, i sobre gustos musicals, potser encara menys... La llei de la Terra és la diversitat!


----
Després d'uns dies sense alè, per fi respiro una mica... La fi dels parcials em permeten deixar algunes preocupacions enrera, però sense poder descansar gaire, ja que demà tornem a estar en camí. Com m'agrada aixó! Propera parada: La Farga amb la sempre dolça Capgrossada Nadalenca, la sortida de Nadal de l'associació.

...Retrobaments esperats i absències inesperades. Riures pensant en la comparació de la renfe amb els trens suecs. Descobrir Bonavista. Il·lusió tarragonina per oferir la seva hospitalitat. Retrobaments monitorils. Conèixer i entendre l'escola. Partidets de bàsquet. Descobrir el ritme de Cor Obert 3-4. Activitats de nit que acaben quasi a les 2. Frikisme corobertià. Cansament màxim. Exploració del, per dir-ho d'alguna manera, riu Francolí. Conèixer les obres d'ampliació de l'autopista. Pont del diable. Menjar, per fi, un picnic com Déu mana. Fred. Retorn triomfal. Ensaimades en quantitats industrials. Més partidets de bàsquet. Repòs. Escoltar. Sentir com algú t'obre el seu cor. Confiances. Ser conscient de l'importància de l'acompanyament. Intents d'aprofundir en el Nadal personal. Sensacions contradictòries. Cansament hiper-màxim. No entendre les motivacions d'alguns cor oberts. Xivarris irrespectuosos. Xocolata calenta. Endinsar-se per el barri. Sorpreses vàries. Descobrir un mercat impressionant de debò. Gent curiosa. Intents de valoració. Dinar contudent. Riures i follia monitoril. Iron Maine. Primers acomiadaments. Bus de diumenge. Sardines enllaunades. Moment de follia col·lectiva per els carrers de Tarragona. Viatge plàcid i tranquil. Acomiadaments generals i, com no, plors i abraçades multitudinàries...

-
Torno destrossat però força content de com ha anat en general tot. Agraïr des d'aquí la feina dels monis i l'excel·lent acollida que ens han dispensat a Tarragona. Les sensacions generals meves, a l'igual, crec, que de bona part dels monis presents, però, són una mica agredolces. Personalment, amb aquest grup tinc una sensació similar a la que vaig tenir a Saldes. És un sí però...

Fa unes setmanes, vaig parlar sobre un macrocomplex inmobiliari que s'ha fet al Pirineu català. No m'agrada repetir-me, però he llegit una notícia potser encara més il·lògica i desmesurada.

Resulta que als Monegros, una comarca aragonesa repartida entre les províncies de Saragossa i Osca, es construirà una ciutat d'oci que vol ser ser una Las Vegas europea.
Els monegros és una zona semidesèrtica molt extensa i molt poc habitada. L'heu atravessat si heu passat per l'autopista que va a Saragossa. És una zona inhòspita i força depriment. En la meva opinió i sense entendre-hi gaire, crec que és una zona amb moltes possibilitats per l'obtenció d'energies netes com l'eòlica.

Doncs bè, resulta que la millor manera que ha trobat el govern aragonès (del PSOE), per incentivar el desenvolupament de la regió és construir-hi una ciutat del joc i l'oci similar a Las Vegas. Atenció a les xifres: El complex Gran Scala tindrà una inversió de 17.000 milions d'euros (!) i constarà de 32 casinos, 70 hotels, 232 restaurants, uns 500 comerços, un hipòdrom, un camp de golf i diversos parcs d'atraccions i museus en una superfície superior a 2.000 hectàrees.

És que ens hem tornat tots bojos o què?
Ara resulta que el que necessitem és construir una ciutat tipus Las Vegas en ple desert. Algú ha pensat d'on agafaran l'aigua necessària per el funcionament d'aquest complex? És sostenible construir un camp de golf en ple desert? Cal tirar els diners d'aquesta manera? Cal?

A sobre, els promotors tenen la barra de dir que garanteixen el respecte del medi ambient. Sí home, sí! I què més! Si això és el model de sostenibilitat que incentiva el govern socialista anem bé.

En fi... a vegades és per perdre la confiança en l'espècie humana... Visca la sostenibilitat!

Stockholm * Siggtuna * Uppsala
---

Ha estat una bonica experiència. Conèixer una cultura nova sempre és gratificant i quan la companyia i l'acollida són impressionants, doncs poc més cal afegir.

La societat sueca és molt diferent a la nostra. Molt. Són molt civilitzats i eficients. Per començar, dir-vos que l'educació és totalment gratuita i tots els nens tenen igualtat d'oportunitats per accedir-hi. Tothom parla perfectament anglès, des del conductor d'un autobus fins a la caixera del súper. A més, als universitaris els paguen per estudiar, ja que l'estat suec ho considera com una inversió per el futur del país. Part d'aquests diners es retornen un cop l'ex-universitari treballa i pot retornar-los. Els suecs tenen ben clar que el futur de la seva societat està en l'educació de nens i joves. Fariem bé de prendre'n nota...

En canvi, la sanitat pública és de pagament. Això pot semblar xocant però crec que té la seva raó: Tenint en compte que la gran part dels suecs i sueques estan en una classe social similar i tenen una renta per càpita de les més altes del món, no els hi suposa un cost tan excessiu com podria passar a casa nostra.

Tenen un sistema de transports collonut, són uns grans consumidors de cultura, la conciliació de la vida laboral i familiar és real perquè tothom fa jornada intensiva... Però no tot és perfecte. Un però important és el clima. A part de fer un fred considerable, hi ha el problema de la llum. Ara, al desembre, el "sol", per dir-ho d'alguna manera, surt cap a les 10 del matí i a les 4 de la tarda ja és fosc. Això pot arribar a ser bastant depriment, sobretot per gent de procedència mediterrània com nosaltres. A l'estiu és al contrari: és de dia des de les 6 del matí fins a la 1 o les 2 de la matinada.

Parlant del viatge, tot molt bé. Estocolm és una ciutat preciosa que necessita una quants dies per veure-la bé. És una ciutat cuidada i amb molts llocs interessants per veure. Personalment m'ha agradat molt Gamla Stan - el barri antic de la ciutat - i els passeigs que vam fer per Kungsträdgarden. Ah! i sobretot la xocolateria on fan el millor pastís de xocolata que he menjat mai! Brutal. L'adreça, per si algú s'hi anima algun dia, és Börshuset, Stortorget, a Gamla Stan. Al costat del museu dels Nobel.

Vam anar a veure Siggtuna, el poble més antic de Suècia. Encara conserva un encant especial. Com diria l'Elena, és molt entranyable. A Siggtuna hi ha nombroses restes de l'època dels vikíngs. Llàstima que ens va ploure tot el dia...
Per últim, vam visitar Uppsala. És una ciutat universitària força gran que té alguns monuments interessants però que, la veritat, tampoc és res de l'altre món. Vam anar-hi l'últim dia i en la seva defensa cal dir que estavem força cansats.

Un capítol a part es mereixiria la gran acollida que ens va dispensar l'Andrea i la seva companya de pis, l'Ana, una madrilenya molt trempada. Casa seva està en un bloc on molts pisos són d'estudiants d'Erasmus. Sempre hi havia gent al pis. Què si algú que ve a parlar d'un projecte, que si algú que es queda a sopar, que si vinc a petar la xerrada una estona... M'encanta el moviment de gent que té el pis. Gent molt maca i interessant. Menció especial per els gnochis casolans que ens va preparar l'Alberto, un italià molt simpàtic veí de l'Andrea. Aquella nit vam ser 15 a sopar. Va ser un sopar genial.

Nous records que porto a la meva maleta.
Avui em sento viu.

Que ràpid passa el temps...
Aquest dijous 6, farà un mes que vaig començar a escriure en aquest blog. De moment, estic content de com està anant l'experiència. Posar paraules a experiències, reflexions i sentiments no sempre és fàcil però, bè, estic content de tot plegat.

Alguns i algunes m'heu preguntat el perquè d'aquest títol. Perquè mística de cristall. La raó és complicada d'explicar. "Mística" és una paraula que m'agrada molt. "Mística" per la voluntat final de transmetre emocions i sensacions, mig ocultes (o no) dins de tothom, difícils d'expressar en paraules, i "de cristall" volent expressar la seva fragilitat. És una mica rar però m'agrada.

Demà al matí, marxem l'Elena, la Laura, el Joan i jo cap a Suècia a passar el pont i veure l'Andrea, que està d'erasmus a Estocolm. Una nova aventura i un nou país per descobrir. En camí una altra vegada... Som-hi!

És una sensació estranya, diferent. Sentir que tornes a estar en pau amb tu mateix i amb el món. Ser conscient que pots fondre't amb l'entorn. Notar que formes part de l'arbre que tens al costat i de l'ocell que vola al teu davant, i que ells formen part de tu. Retrobar la serenitat i l'harmonia.

Tots i totes tenim lloc especials. Indrets on sentim sensacions diferents que no sentim en d'altres. Un dels llocs on experimento aquestes sensacions estranyes i especials és a les Avellanes, on he estat aquest cap de setmana fent un parèntesi i carregant les bateries al "cap de setmana x tu". Sense rellotge i sense presses. Canviant per uns dies l'ordre de prioritats. Una experiència diferent.

Assumeixo per endavant que em titlleu de freak cap amunt, però per a mi és un plaer poder caminar de bon matí pels voltants de les Avellanes i no sentir res més que la cantarella incessant dels ocells. Experimentar les sensacions de les que parlava al principi. L'horitzó silenciós. Un silenci amb el que no estem acostumats a conviure en el nostre dia a dia.

L'experiència ha estat positiva, però amb la sensació, potser equivocada, de no haver sabut esprémer del tot les possibilitats del cap de setmana. Torno amb les piles carregades i amb les motivacions i les il·lusions renovades, però, a desgana, selectives.

Seguir fent camí. Què sinó?

Si saps que tot és previsori, fes-te
dins teu, amb urc, un reducte, i defensa't
del fluctuar girant-hi els ulls sovint.

No et vulguis tanmateix massa allunyat
de les coses, no fos que el teu reducte
se't convertís a poc a poc en un
ermot, on tot és dur i eixarreït.

Estima la bellesa que t'envolta
i que se't dóna clara i generosa,
i en tu i per tu estima també els altres,
car d'aquests dos amors te'n previndrà
l'harmonia i, tal volta, la grandesa.

Dins teu
Miquel Martí i Pol

Posar paraules al sentiment. Deixar-les flotar per l'aire i notar que lentament t'embolcallen. Et fan seves. Sentir com troben el camí més curt per ressonar dins teu. Un camí que les porta a conquerir sense resistència, una ànima captiva per sempre més.

Un petit esglaó més. Coca-cola, aquesta marca que pots trobar de la botiga de la cantonada fins al poble més perdut de l'Àfrica o Sudamèrica, icona de la globalització, comença a mostrar la seva campanya publicitària per aquestes festes: La fàbrica de la felicitat. Un curt d'animació digital, de títol suggerent, dirigit principalment a les persones més vulnerables i impressionables de la societat. És a dir, als nens i nenes.

La publicitat és quelcom curiós. Si s'analitza fredament la seva funció, es tracta de fer veure als possibles consumidors l'excel·lència del seu producte perquè el compri. És igual si el que diu es veritat o mentida. Es tracta de consumir. Alienar a la gent.
Què voleu que us digui. A mi, em molesta que una campanya publicitària dirigida a nens i joves es digui "la fàbrica de la felicitat". Ho trobo un escàndol. Un més de tants abusos publicitaris d'aquesta societat de consum on vivim.

Aquesta petita reflexió pot servir per introduir un tema relacionat amb tot això, igualment complex però potser més evident: Estem a 27 de novembre i ja estem a plena campanya de Nadal. Els centres comercials han posat les seves llums i el seu pessebre, començen els anuncis de joguines absurdes a la televisió, crides a fer feliç a la gent que tens al costat comprant-li un mòbil d'última generació o aquella joia tan especial, fires de Nadal que ja carburen (La fira de Nadal a Mataró ja fa 4-5 dies que funciona)... Aquest és el panorama que ens espera fins passats Reis. Després vindran les rebaixes de febrer i tornem a començar amb el mateix. Consum i més consum.

Algun cop m'he preguntat que passaria si ningú comprés res. Imagineu-vos la utòpica situació: Un Nadal, la gent decideix regalar per les festes alguna cosa no física: una abraçada sincera, un petó màgic, un poema... el que sigui. Estic convençut que es crearia un desastre econòmic sense precedents i vés a saber quantes coses més. Aquí resideix la gravetat de la situació. Tenim la societat muntada de tal manera que és necessari el consumisme de molts per sostenir l'economia i el país. Si la gent consumís amb cap, tenint en compte lògicament que tothom necessita consumir alguna cosa, estic segur que igualment s'entraria en una crisi de proporcions gegantines.

En fi. Prepareu-vos per unes noves festes del consum. Espero que sapiguem trobar l'essència entre tants regals. Perquè la gent s'omple de bons sentiments, d'alegria i joia, de bons propòsits i bones intencions i després de les festes, totes aquestes sensacions desapareixen com per art de màgia? I si... I si cada dia fos Nadal al nostre cor?

Un dels somnis mig utòpics que tenia al cap fa uns anys, i que de tant en tant em retorna, era travessar Àfrica d'una punta a l'altra. Començar pel nord, per el Marroc o per Egipte, i anar baixant. Mil contrasts. Pobles perduts més enllà dels somnis. Descobrir.

"Si ven que nos sacrificamos y que exponemos nuestras vidas es porque en África todos sufrimos y les necesitamos para luchar contra la pobreza y poner fin a la guerra en África. Sin embargo, nosotros queremos estudiar y les pedimos que nos ayuden a estudiar para ser como ustedes en África.
Por último, les suplicamos que nos disculpen por osar escribirles esta carta, ya que son ustedes personas muy importantes a las que respetamos mucho. Pero no olviden que es a ustedes a quienes debemos quejarnos por la debilidad de nuestra fuerza en África".

Aquesta carta, va ser trobada en una butxaca a la samarreta de Fodé Touré Keita, guineà de 15 anys. Va ser trobat mort juntament amb el seu company Alacine Keita, de 14 anys, al tren d'aterratge d'un boeing 747 a l'aeroport de Brusel·les, el 3 d'agost de 1999. Havien mort de fred. S'havien amagat a un compartiment del tren d'aterratge de l'avió amb el propòsit d'arribar a Europa. Desconeixien que un boeing 747 vola a uns 11.000 metres d'alçada i la temparatura a aquesta alçada és d'uns 50ºC sota zero.

Perplexitat. Aquesta va ser la primera sensació que vaig experimentar quan vaig llegir aquesta carta al pròleg d'un llibre. Inmediatament després, va venir la sorpresa i la indignació. Dolça inocència la d'aquests dos adolescents. Dolça inocència per deixar una sorprenent i lúcida fiblada final.
Fa vuit anys d'aquella carta i la situació general no ha variat gaire. Segueix la guerra, segueix el colonialisme encobert, segueix l'odi irracional, segueix la fam, segueix la misèria, segueix... Seguim tenint un deute amb l'Àfrica. Un deute cada cop més vergonyós.

Sento contradir en Fodé. Espero que mai siguin i es comportin com nosaltres a l'Àfrica. Prou vergonya soporta ja la humanitat.

Àfrica,
tan lluny i tan a prop...

Fa uns quants dies, no recordo exactament quan, vaig veure al diari un anunci a tota pàgina d'una macrourbanització que s'ha construit a la Vall Fosca, al Pallars Jussà. Vallfosca Resort Ski&Golf se'n diu. Recordo força bé l'indret ja que és molt aprop d'on van fer-se els campaments d'estiu de Molinos, el juliol de 2005. Està proper al Parc Nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici. És un indret magnífic i amb una natura exuberant.

Com a tota macrourbanització decent, no es troba a faltar de res. Però aquesta és quelcom més gegantí: 965 vivendes (!), equipaments comercials, estació d'esquí que es posarà en marxa a finals de 2008, centre termolúdic de 2.000 m2, hotels i aparthotels per 2.500 persones, camp de golf...

A vegades, em pregunto com ha pogut sobreviure fins ara la humanitat sense camps de golf. Tota nova residència, ha de tenir a tocar, el corresponent camp de golf. Com que a casa nostra ens sobra l'aigua, doncs apa, 76 camps de golf que tenim a Catalunya. No ens estem de res. Per molt que diguin, em nego a creure que només amb les aigües residuals d'una urbanització, més encara si són segones residències, es pugui regar un camp de golf de tamany mitjà. No m'ho crec. Amb això dels camps de golf, com en moltes altres coses, es tracta de crear necessitats fictícies. Consumisme i alienació de l'individu. Però bè, això és una altra història.

Tornant al tema que ens ocupa, com es pot autoritzar i permetre la construcció d'aquesta aberració? 965 vivendes i no sé quants hotels! A plena ocupació, estem parlant d'un mínim d'unes 5.000 persones quan tota la comarca, no el poble del costat no, tota la comarca del Pallars Jussà té uns 12.000 habitants. És totalment increïble. Desenvolupament sostenible? Pura especulació urbanística.

Per descomptat, s'ha d'afavorir el desenvolupament del nostre món rural. Ara bè, sempre que sigui sostenible i harmonitzat. Poca natura que ens queda, només fa falta que ens la carreguem amb urbanitzacions fantasma. Encara hi som a temps. Aquí, a ciutat i a la costa, ja no. Tot és ciment.

És per això, que de tant en tant s'escolten notícies que conviden a l'optimisme, com ara la de l'alcalde de La Bisbal del Penedès, que ha paralitzat la construcció de 1.200 vivendes i un polígon industrial de 70 Ha en un poble amb un nucli urbà de 700 vivendes i 3.000 habitants en tot el municipi. El projecte va ser aprovat per l'anterior equip de govern, ara a l'oposició. Aquesta notícia va sortir a tots els diaris fa una setmana.

Cal ser conscients del problema que representen aquestes macroconstruccions. Quin futur volem deixar en herència als nostres fills i filles?
Estarem atents.

Cita remarcada cada any al calendari. Cap de setmana de formació per animadors/es a Llinars. Aquest any, més remarcada que altres vegades per ser tret de sortida d'un mes que es preveu tan emocionant com dur. Properes parades: parcials i entrega de treballs a la uni, Avellanes, Estocolm, Bonrepòs, La Farga... Dens i complex. La motivació em flaqueja en alguns moments.

Llinars. Molt fred. Em sembla que mai havia estat a Llinars amb aquest fred. Sensacions contradictòries. Retrobaments inesperats. Riures i més riures nocturns. Alegria per tornar a saber de companys i companyes a qui feia molt temps que no veia i amb qui he compartit experiències i emocions. Part d'un camí.

La formació ha estat força interessant. En alguns casos més que en d'altres. Ganes d'aprendre. És d'agraïr el temps que dediquen i la gran quantitat de feina, a vegades poc valorada, que soporten les persones que han preparat i han portat bona part de les activitats d'aquest cap de setmana. En situacions com aquesta es nota l'estima per l'associació i la voluntat de servei que tenen. Com a mínim, cal ser justos i saber-ho valorar. És fàcil oblidar-se'n de ser-ho.

Avui dilluns. No m'agraden gaire els dilluns. Menys encara després d'una sortida. La rutina és, a vegades, una llosa que pesa.

Que tingueu una bona setmana!

Una màxima que crec que existeix, o si més no existia fins fa poc, és que, si hi ha unes entitats que cauen simpàtiques, estan fora de tota sospita i que tenen la confiança dels ciutadans, aquestes són les ONGs.

En els últims temps, però, els mitjans de comunicació venen denunciant casos de pràctiques poc ètiques i altres abusos greus per part d’ONGs. Exemples molts. Les acusacions de malversació de fons a Intervida, el famós cas de la ONG francesa de l’Arca de Zoé dedicada suposadament al segrest i tràfic d’infants, l’actual denúncia per desviacions de fons i abusos varis a Global Infantil...

Per què passa això? Si analitzem fredament la situació, gran part de les ONGs funcionen com empreses. Això no té perquè ser necessàriament dolent. És una postura comprensible i necessària en molts casos davant el volum d’algunes organitzacions i la quantitat de recursos i obres que gestionen. Cal tenir en compte que la corrupció i les males pràctiques han existit sempre en tots els sectors d’activitat humana. Tristament, sempre hi ha algú disposat a treure’n benefici.
Tenint en compte el gran volum de diners que mouen moltes ONGs, la gran confiança que hi tenen dipositada molts ciutadans i ciutadanes i en alguns casos la falta de control contable, és conseqüent que algunes persones vegin aquest món com una oportunitat de fer diner fàcil. Tot això és moralment reprobable però ja s’ha vist que passa. En aquest món hi ha persones per tot.

Vist això, cal lògicament condemnar i perseguir aquestes pràctiques. Les persones que aprofiten la seva presència en una ONG per lucrar-se i obtenir-ne algun benefici, es mereixen el màxim menyspreu de la societat. El meu el primer. I no parlem de les "persones" que abusen a d'altres. Aquests no es mereixen ni el menyspreu.

Ara bè, no hem de caure en la demagògia. La gent hauria de ser suficientment intel·ligent com per no condemnar sistemàticament al global d’ONGs per això. La feina que fan és impagable i totalment necessària per la supervivència i sostenibilitat de molts milions de persones a tot el món. A casa nostra també, encara que potser no sigui tan evident. En molts països fan el que seria responsabilitat dels corresponents governs: ocupar-se de la supervivència dels seus ciutadans i ciutadanes.

Tampoc crec que la solució passi per un major control estatal. És normal que si una ONG rep molts diners d’un fons de cooperació de l’estat, aquest vulgui tenir un cert control sobre l’ús d’aquests diners. Fet i fet, són diners públics. De tots nosaltres. S’ha de buscar un cert equilibri. Ara bè, moltes ONGs s’han guanyat l’afecte, l’admiració i el respecte de moltes persones precisament per la seva independència política i econòmica. I això ha de seguir sent així. Forma part de la seva identitat.

Cal seguir creient en elles. Cal seguir creient que un món millor és possible. Tan sols un horitzó.

A la meva habitació, en un prestatge, reposa la col·lecció quasi sencera de les aventures d'Astèrix. Seria incapaç de dir-vos les vegades que les he llegit al llarg de la meva vida. Potser no m'equivoco de gaire si us dic una dotzena ben llarga.

Astèrix o Tintin? Jo, he tingut sempre clara la meva resposta, tot i que les aventures de Tintin estan molt bé i tenen un personatge absolutament genial: El capità Haddock.
Però els Astèrix tenen un no sé què especial. Una càlida inocència s'amaga entre les seves pàgines. Crec que la clau és que tothom, en menor o major grau, es sent identificat amb els personatges del poblat: un grup de gals irreductibles, bon jans, badocs, senzills, que valoren l'amistat per sobre de tot i que viuen en harmonia amb la natura que els envolta.

Potser la lectura infantil de les seves aventures va despertar-me, al llarg dels anys, l'interès per saber més coses sobre el món antic, i va fer nèixer en mi la fascinació que tinc per la cultura celta. No oblidem que, en època romana, es coneixia amb el mot romà de "gals" als habitants de la "Gàlia", membres d'una munió de tribus cèltiques que tenien una cultura comuna i que habitaven els territoris de l'actual França, Suïssa, nord d'Itàlia, Bèlgica, Holanda i oest d'Alemanya. O sigui, bona part de l'Europa occidental.

Ara, ja fa força temps que no en llegeixo cap. Potser un dia d'aquests aniré de nou a donar un cop de mà als irreductibles gals i tornaré al petit poblet, a seguir-lo defensant dels romans invasors. Perquè tal i com molt bé diu l'Obèlix sovint: "Estan bojos aquests romans".

Recentment, s'ha tornat a posar en dubte el paper de la monarquia espanyola. Els casos de la crema de fotos, la polèmica del "Jueves", la picabaralla amb Chavez... són alguna de les cares actuals d'una discussió cíclica que apareix cada x temps.
Quan hi ha merder, a part de sancionar per injúries a tothom que es pot, l'únic que passa és que hi ha molta xerrameca sense arribar enlloc i que els dos partits majoritaris s'enfronten a veure quin dels dos defensa més a la corona. Tot ben trist.

Personalment, no puc entendre, dins el món actual, l'existència d'una institució com aquesta. No entenc perquè hi ha unes persones que tenen un pressupost aprovat pel 2008 de 8,66 milions d'euros. No entenc perquè hi ha gent que està per sobre de la resta. No entenc perquè tenen un munt de privilegis i que molta gent, a part de semblar-li bé, es dediqui a dir-lis com de guapos i bonics són. I encara sense entrar en el fet que no és una institució democràtica. Jo no he pogut escollir si la vull o no.

Tinc entès que l'actual rei va jugar un paper important a la transició espanyola, i és d'agraïr. Les coses com siguin. Per suposat, la situació és mil vegades preferible a una altra dictadura. Ara bè, no per això es mereix un xec en blanc de 9 milions d'euros per any i els privilegis que tenen tota la família. A veure, és qüestió de lògica i sentit comú. Dos qualitats ben escasses avui dia.

Doncs bè, no crec que s'avançi gaire en aquest sentit. Es veu que la majoria de la gent està contenta de que hi hagi unes persones a qui s'ha de reverenciar, no es pot criticar i amb qui no es pot tenir sentit de l'humor.

En fi, com deia aquella proclama:
Cap súbdit, tothom rei!

Avui és un dia d'aquells tristos i efímers en que no trobes respostes a res. D'aquells on tens la sensació que el dia hauria estat més profitós si t'haguessis quedat al llit ben calentet.

Em ve de gust compartir amb tu una cançó.
Dolça poesia cantada.
Mística de cristall.

Costa avall per senders de molsa,
les branques brunzint les galtes,
tibada la pell rosada i freda.

Els peus s'enfonsen en la catifa obaga
fins a trobar el pla en pendent,
estamordeix la llum la rasa del vespre.

Dorm, dorm, nina, dorm.

S'hi coneixen els dits de l'auró roig,
estesos, morts, sobre l'aigua invisible,
els bolets s'alcen com espelmes celestes.

Sobre una gran roca un jaç de líquens trompetes
acull fulles de pi, roure i boix
i ton cos despert com en un somni.

Dorm, dorm, nina, dorm.

Nua, nua...
L'iris obert pentina els núvols,
el cos despert dorm dels homes.

Dorm, dorm, nina, dorm.
Demà no és demà sense somnis.
Ets la nina de tots els meus somnis.

Ninadorm
Roger Mas

Per diferents motius, he estat al massís del Montseny els últims tres caps de setmana. Primer va venir la ruta Collformic-Tagamanent amb els “Fantastic Four” convertits per un dia en els “Fantastic Three”, després va venir la sorpresa de l’Elena i finalment un dinar familiar al poble del Montseny.

En els tres viatges, però sobretot en el primer, he pogut gaudir de nou amb la bellesa d’un Montseny a plena tardor. El mosaic de colors de la natura és impressionant. I tot això a tan sols mitja hora en cotxe de casa.

Em sorprèn la varietat de vegetació que un es pot trobar. Des de boscos de roures, alzines i faigs a zones arbustives semidesèrtiques com el Pla de la Calma, passant per zones molt humides a l’obaga, camps de pastures i, entre moltes altres coses, el bosc d’avets que està més al sud de tota Europa.

Amb tot això, vull dir que a vegades no sabem apreciar ben bé el que tenim proper. A vegades és desconeixença, però sovint anem a buscar molt lluny el que tenim a la cantonada de casa. No només parlo de natura. Cadascú que n’extregui les seves pròpies conclusions.

Bona setmana!

D'aquí dos dies, es commemorarà el 17è aniversari de l'assassinat de Ken Saro Wiwa. Què qui és aquest personatge? Doncs, si la memòria no em falla, era un poeta i escriptor de la tribu dels Ogoni, tribu que viu a les ribes del delta del Níger, a Nigeria.
La desgràcia del seu poble va ser viure en un territori ric en petroli. L'or negre. Sempre ell. Doncs bè, resulta que l'empresa Shell explotava les reserves de petroli d'aquella zona. Els Ogoni es queixaven de que les prospeccions de petroli destrossaven l'habitat de la tribu i perjudicaven la salut de la gent degut a la poca cura amb que es feien, vessaments de petroli, contaminació... En va nèixer un moviment de resistència pacífica i denúncia internacional contra aquesta situació de la que el nostre company era la cara més visible.
A tot això, el govern nigerià a la seva (en aquella època hi havia una dictadura al poder). Per descomptat, tenien tots les butxaques ben plenes i poc els importava el patiment del seu poble. Repressió brutal. Centenars de morts i milers d'exiliats va ser-ne el resultat.

La història no té final feliç. Ken Saro va ser detingut juntament amb vuit companys de la resistència i després d'un any a la presó, va ser executat per la dictura militar. I Shell què? Doncs, mirant cap a un altre lloc.

Aquesta és la història que sempre es repeteix. Li he posat un nom: Ken Saro Wiwa. Però, quants milers de persones anònimes deuen haver mort al món en situacions similars, víctimes dels abusos de multinacionals sense escrúpols i governs corruptes?

Ara bè, sincerament crec que no han mort en va. La seva mort segur que ha estat una guspira que ha despertat la consciència de molta gent.

A tots ells i elles va dedicada també aquesta entrada. A l'anònim resistent.

Us confesso que no miro gaire la televisió. Algun informatiu i documental, alguna retransmissió esportiva (sobretot bàsquet) i para de comptar... Ah! sí, a vegades també començo a mirar alguna pel·lícula o sèrie fins que m'afarto de veure anuncis i me'n vaig a dormir mig indignat.
No entraré a valorar els continguts televisius. Acabo de berenar i no vull que em senti malament. Algun dia ja en parlaré.

El que volia dir és que la televisió és l'eina de control social més efectiva que existeix. Tan per el poder polític com per l'econòmic-empresarial. Qui té el control de la televisió té el control de l'opinió pública. I qui té el control de l'opinió pública té el poder.
A part d'aquesta funció de control social, per mitjà d'informatius, sèries, publicitat... en els últims anys s'ha convertit, desgraciadament, en una eina massiva d'oci familiar i en un pilar educatiu per a molts nens i joves. Puc dir el mateix de tots els artefactes electrònics que surten al mercat i també d'internet.

El model econòmic-social que tenim, fa que molts pares i mares no tinguin temps, i, m'atreviria a dir ganes, en alguns casos, d'educar els seus fills i filles. Deixem-ho tot en mans de l'escola. I quan surten, es qüestió de tenir-los ocupats. Ja sigui fent cinquanta activitats extraescolars diferents o tenint-los controlats davant una pantalla. Amb tot això, ni molt menys vull dir que no hi hagi pares i mares responsables i preocupats per l'educació dels seus fills. Faltaria més. Parlo a nivell global.

Doncs bé, el problema és tirar per aquest camí fàcil. Com creix un infant o jove que es passa tres o quatre hores al dia davant una pantalla? Quines habilitats socials i afectives desenvolupa? Jo, ho trobo força preocupant. Ara bè, al poder no li interessa gens ni mica canviar aquesta dinàmica. Perquè ho hauria de fer si cada cop controla més aviat i amb més efectivitat a la gent?

Mentre passa tot això, multitud de casals, esplais, grups escoltes i associacions juvenils tenen cada any més dificultats per sobreviure i tenir infants i joves a qui educar en valors i en el lleure, a ensenyar-los a pensar per ells mateixos, a deixar ser nens als nens i donar responsabilitats als joves. Desgraciadament, els tenim embobats davant una pantalla o enfadats amb els pares perquè no els hi compren el mòbil d'última generació o la consola més espectacular (en part, propi de l'edat). Dóna per pensar, la veritat.

Som els monitors i monitores d'infants i joves una espècie en perill de desaparèixer?

Aquest migdia, sortint de la uni, m’he trobat amb un grup de seguidors escocesos del Glasgow Rangers, que juguen un dia d’aquests contra el Barça.

Tots ells anaven cantant, amb una cervesa a la mà i vestits amb els colors del seu equip (Una pregunta que em ve al cap sempre és: aquesta gent no treballa?).

Per qui no ho sàpiga, els seguidors del Rangers són protestants i lleialistes a la corona britànica i els seguidors del Celtic (el seu rival ciutadà), són catòlics i majoritàriament nacionalistes escocesos.

Inmediatament, la situació i sobretot les cares de la gent m’han recordat els carrers de Belfast, capital de la regió de l’Ulster i de l’Irlanda del Nord.

L’estiu passat, vaig estar viatjant per Irlanda i Irlanda del Nord i vaig conèixer Belfast. Suposo que esteu al corrent de la problemàtica enquistada entre catòlics i protestants. Fent-ne cinc cèntims, la República d’Irlanda és casi exclusivament catòlica i la Irlanda del Nord és majoritàriament protestant i està sota la supervisió anglesa. Les dues comunitats s’odien i fa molts i molts anys que hi ha un sagnant historial de morts i violència (IRA, milícies paramilitars...). Un dia parlaré amb més detall sobre aquest tema.

Doncs bè, el que volia dir és que vaig veure les mateixes cares ebries i perdudes als carrers de Belfast. Allà no vaig veure futur. Sortint del centre i entrant als barris obrers, on viu la majoria de la gent, no veies més que comerços tancats, murs separadadors, tanques, tanquetes de la policia, murals ofensius... Tot massa gris. Odi latent. El poc jovent que es veia pel carrer estava sempre bebent, fumant i passant les hores en blanc.

Afortunadament, en els últims temps sembla que la situació hagi millorat i ja, almenys, no es maten entre ells. Ja és un començar. Tot passa per com s’eduqui a les properes generacions d’irlandesos i nord-irlandesos. En aquest sentit, permeteu-me que sigui un xic escèptic.

* Síocháin: Pau (en gaèlic irlandès).

Avui he decidit tirar endavant amb una idea que ja fa uns quants mesos que tenia al cap.
Avui neix aquest blog sense cap més pretensió que la de posar paraules a pensaments, vivències, reflexions i sentiments que em ve de gust compartir amb tot aquell i aquella que vulgui.
En aquests moments estic motivat per mantenir-hi una certa constància. Espero que duri.

Us dono la més càlida benvinguda.